El meu viatget

AUSTRALIA!!!!!

Australia!!!Vaigarribar a aquest país més perdut que en cap altre, amb la idea clara delquevolia veure però sense saber ni com, ni quan em mouria per un país amb més superfícieque tots els coneguts fins ara junts. Coneixedor de la seva espectacular naturahi tenia posades moltes expectatives, poder no tan dels australians però si dela seva terra i els aborígens que ja fa gairebé 60000 anys que hi són, l’homeblanc en fa poc més de 200.

Vaigaparèixer a Sydney, amb una tenda de campanya i un sac de dormir tailandesos iala recerca d’un lloc en alguna furgo o cotxe que anés a alguna part. N om’interessengaire les ciutats però reconec que Sydney és preciosa, té una  badia espectacular governada per l’edifici del’Òpera, ben coneguda per tots.Una ciutat per viure-hi, de pisos que, excepteen la pròpia badia, no superenles dos plantes. Un poble gran de bonics parcs imillors platges que em vadonar la benvinguda a aquest gran país. Uns preusperò, més cars que Barcelonai que em semblaven estratosfèrics després de de dosmesos i mig al sud-estasiàtic. L'objectiu era conèixer el país sense gastarmassa diners. Nom’importaven les condicions de res, en la part més estretad’una furgo i amb lameva tenda per dormir era el tio més feliç del món. Vaigcomprar-me un mòbillocal per enviar missatges a aquells que posaven anuncisbuscant gent o perrebre’n d’aquells que haguessin llegit els meus. Peròd’entrada no vaig tenirsort i cansat d’esperar vaig comprar un bitllet de busque recorria tota lacosta est, amb parada final a Cairns, visita obligada perbussejar. Són uns3000 km però podia anar parant on volgués i quedar-m’hi eltemps que volgués.

Aconsellatperuna amiga, la primera parada va ser Byron Bay, tal com va dir ella, un llocambun encant molt especial. Allà es van concentrar la majoria dehippiesd’Austràlia als anys 60 i encara s’hi respira aquella atmosfera. Téunesplatges espectaculars farcida de surfistes però sempre, sempre, amb unrespecteenorme per l’entorn. Hi ha un munt de detalls que m’ho van demostrar.Ja el meuamic americà m’havia comentat que a Austràlia no agradarien gens elsmeusbraçalets de llavors i fusta. Què era això d’arrancar branques d’un arbreperfer un braçalet?. D’entrada em va sembla que exagerava, però el primer queemvan dir al primer control de l’aeroport va ser si portava a la motxillaalgunapeça de fusta o llavor com la dels meus braçalets. Després de d’afirmarque noi encara sorprès per la pregunta, la següent va ser si portava tendadecampanya. Vaig dir que sí i me la van fer treure. Volien veure si lesvaretesde ferro tenien restes de sorra, en aquest cas me la farien netejar. Elsfa porque hi hagi alguna llavor o bitxo estranger. Vaig assegurar que encaral’haviad’estrenar i em van creure. Alguns australians van al supermercat ambunesbosses de roba que eviten l’ús abusiu de les de plàstic, que si utilitzeshasde pagar. Recordo una campanya similar a Espanya per utilitzar aquest tipusdebossa.... la gent encara riu. En les guesthouse es recicla i hi hanombrososcartells que et recorden no estar més de 5 minuts a la dutxa i tancarl’aixetaen rentar-se les dents. No veus papers al terra, i els pocs que hiha,curiosament són llençats pels aborígens, els qui més estimen aquestaterra,però qui “la civilització” ha allunyat i ara ja no saben on són. Laprimeraplatja que vaig visitar a Sydney tenia un cartell que informava delesconseqüències del canvi climàtic i unes marques informaven a quinaalçadapujarà el nivell del mar les properes dècades, evidentment laplatjadesapareixerà. Em va sorprendre el conductor d’un autocar fent unamaniobra peresquivar una sargantana mentre creuàvem el desert. O, per exemple,que encanviar d’estat hi ha quarantena alimentària. Encara no entenc perquè nopodiaportar pomes o tomàquets d’un lloc a l’altre si n’hi ha per tot elpaís.Recordo que en el tur que vaig fer a l’Uluru, una francesa va llençarlesrestes d’una poma a terra. La majoria de nosaltres pensaríem que en serorgànicno passa res però un guia d’un altre grup va agafar la poma, bastantmolest, ili va retornar mentre li deia: “veus algun pomer per aquí?”. Lafrancesa nosabia on ficar-se però el noi tenia raó. Tota aquesta paranoia depossible invasióestrangera és segurament a causa de les granotes de canya, undels pitjorserrors mediambientals d’Austràlia. En van portar unes quantes deHawai en unintent fallit de controlar els escarbats de canya. Ara n’hi ha mésde 200milions i la seva pell venenosa està afectant les poblacions de serpsnatives,iguanes i alguns marsupials. Un autèntic problema. He llegit que enalguns barssi portes una bossa plena de granotes et regalen una birra. Malgrataquestsproblemes fan esforços per mantenir una naturalesa envejable que novolenperdre. Aquesta gent estima la seva terra i actua en conseqüència, nonomés elsseus habitants (que és el més important) sinó també les autoritats.

AByronBay vaig fer una rutilla vorejant la platja que anava fins a un far.Quinesplatges!! En una d’elles vaig veure un munt de gent que mirava un arbre,m’hivaig acostar, crec que eren un quoll i la seva cria, un petitmarsupialencantador. Poder dos-cents metres més endavant, un altre grupetmirava entreunes plantes que separaven el meu caminet de la platja. En no veureres vaigpreguntar. Era una serp, i de les venenoses. En un país que té 19 deles 23serps més venenoses del món una notícia d’aquest tipus fa respecte. Peròningúes va posar nerviós, cap escena de pànic, simplement van agafar lestovallolesi es van canviar de lloc. Em va sorprendre la naturalitat amb ques’ho vanprendre, les serps maten bastants australians cada any però d’algunamanera hoaccepten, saben que comparteixen la terra amb altres animals que tenenelmateix dret, o més, a ser-hi. Ara que els conec una mica no m’imaginocapaustralià mirant d’eliminar aquella serp per perillosa, simplement hi és,igualque ell.

Apocmés d’un km i des d’un mirador en unes roques vaig veure dofins, uns 15 o20.Allà mateix un cartell et recordava que era fàcil veure’n. En un altremirador auns 500 m i encara amb el record dels meus primers dofins enllibertat, vaigveure dues tortugues que nedaven a uns 20 m de mi, no gaire delluny debanyistes i surferos. Era com si s’hagues aconseguit l’harmoniaperfecta entreel ser humà i els animals. Per això cal admirar-los irespectar-los, i aquí hosaben fer molt bé. Des d’una mica més amunt vaig veure3 mantes enormes, nonadarien a més d’un metre sota l’aigua i el seu colornegre es veia perfectamentdes d’una alçada de 30 m. Vaig poder fer fotos on esveuen clarament. Mantes!!allà mateix, a la costa. Austràlia només havianecessitat 4 dies perdemostrar-me que és un lloc diferent, amb una vidasorprenent i fàcil de veure. Vaigmirar de fer snorkel, però quan no portava nidos minuts una parella assenyalavaun punt de l’aigua i se n’allunyava. Era unamedusa que em van comentar té unverí molt potent. Era d’un color blau intens ila cabrona feia mala pinta. Aprendre el sol, ja farem snorkel un altredia!!!!... però m’equivocava, en laresta de platges que vaig estar estavaprohibit el bany, ja sigui per medusses,taurons o cocodrils. Si senyors!!!cocodrils, cocodrils marins, i no són pocacosa. Al nord i nord-est d’Austràlia,les meves següents parades, és moltperillós banyar-se perquè hi ha seriosespossibilitats de ser devorat per uncocodril. Són els més grans del planeta,poden arribar a 8,5m. S’han cruspit mésd’una persona i sinó ho fan més sovintés perquè els australians van molt encompte de no banyar-se.

Detanten tant un banyista amb barret de Pare Noel em recordava que era Nadal,però encap moment ho vaig sentir així. Lluny de casa, a la platja i amb un solde 40ºcostava trobar-lo. Vaig continuar cap el nord, parant en alguns llocs imirantde colar-me en alguna furgo o trobar algun viatge organitzar baratillocap AliceSprings, al centre d’Austràlia, però no hi va haver sort. Finalmentvaig arribara Cairns, el millor lloc per conéixer la Gran Barrera de Corall.Feia molt de tempsque hi volia bussejar. És la major formació coral·lina delplaneta i estàdeclarada Patrimoni de la Humanitat, de fet és l'única cosa vivavisible des del'espai. Transcorre paral·lela a la costa i té una llargada de2000 km. En els2.600 esculls diferents que conté hi ha una biodiversitat moltmés rica que lad'un bosc tropical i inclou milers d'espècies marines. De fetestà consideradauna de les 7 meravelles del món natural..... A bussejar!!!!!

Vaigestartot un dia tantejant escoles de busseig i preus fins que em vaigdecidir.Pagaria una mica més per fer tres immersions en una zona encara més alnord, aPort Douglas, on tots m’afirmaven que hi havia el millor busseig. Ensvemendinsar uns 50 km i pel camí anàvem veient alguns dels esculls. Segur queheuvist alguna vegada la foto d’una illeta petita amb forma de cor. Estàperaquella zona, tot i que no la vaig arribar a veure.

Enelvaixell hi hauria uns 80 turistes però només jo i un irlandès bussejàvem,laresta faria snorkeling... el corall en algunes parts gairebé toca lasuperfícietot i estar a 50 km de la costa. Havia vingut a Austràlia abussejarprecisament a aquest lloc i les pessigolles a la panxolina es van fermés queevidents quan ja tenia la bombona a l’esquena. Esperava veure preciososcorallsi infinitat de peixos, i així va ser. Acompanyat del so de la mevarespiració itres companys, em tornava a sentir relaxat i tranquil en un entornque donamolta pau.

Desobteuna estirada d’aleta la va interrompre. Era un dels monitors. El vaigmirar. Ambuna ma assenyalava un punt i amb l’altre feia el senyal de tauró....el meuprimer tauró!!! n’havia vist un molt petitó a Vietnam però no vaigsentir que hofos... aquest sí. Era preciós. Durant els 10 segons que el vemveure nadantlentament segur vaig consumir la meitat d’oxigen de la bombona....però es que,quan encara no l’havíem perdut de vista l’altre monitorassenyalava un altrepunt, també amb el senyal de tauró, i obrint després lesmans indicant queaquest era gran. Aquest segon estava reposant a la sorra, noes movia, semblavaque prengués el sol a 20 m sota l’aigua. El primer era untauró de punta blanca,bastant comú a la zona, el segon no, era una tauró zebrameravellós, d’uns dosmetres. Ens vem acostar a poc a poc per darrera. No esmovia. Pensava que quan intuísla nostra presència marxaria ràpid, però no hova fer. El monitor es va acostarencara més fins a tocar-lo, després l’altremonitor i després jo. Vaig poderacariciar-lo com si fos un gos, un gat, jo quesé!! Feia pocs minuts que haviavist el meu primer tauró i el segon l’estavaacariciant, no m’ho podia creure.Fa temps em vaig sorprendre acariciantaquells cedres al Líban, però això eramolt millor, era inesperat, un regal dela mare natura coneixedora de lo moltque la respecto. Van ser només unssegons, però el que vaig sentir en aquellmoment no és comparable a capexperiència anterior. Fins ara n’he tingut de moltmaques, i no m’agradaposar-ne cap per sobre de les altres, però aquesta em vaomplir molt. Si veullegir l’ultim missatge que parla de Tailàndia, sabreu finsa quin punt em feiail·lusió veure taurons.... allà va ser impossible. Elmonitor tampoc s’ho podiacreure, em va explicar que mai n’havia pogut tocar un,mai!! Vem tornar al vaixell,va explicar a altres monitors que hi havia un tauróimmòbil a uns 50 m d’allà ique poder encara hi seria. Va agafar una càmeraenorme i vem tornar, amb unparell de monitors més que s’hi van apuntar. Encaracontinuava allà. Érem sis,tres ens vem poder fer una foto tocant-lo, jo vaigser l’últim, desprésd’acariciar-lo va decidir marxar.... lentament, molt a poca poc, perdemostrar-nos que marxava perquè volia, no perquè ens tingui por.Allà sotamana ell! La tercera immersió ja no va tenir cap secret. Al meu capencaratenia la imatge d’aquell tauró que havia esperat a que tornés per fer-meunafoto i immortalitzar aquell moment tan especial per mi.... aquella nit emvacostar molt dormir.

Laproperaera cap d’any. La poca gent que vaig arribar a conèixer anava a festesprivadesque valien una pasta i jo vaig passar d’anar-hi. Vaig acabar a unconcert a laplatja. Va ser com un San Joan però a Austràlia i amb gentdesconeguda. Resespecial, tampoc pretenia que ho fos. A les 12:30 ja era al llit!!

Defetvaig estar a punt de marxar abans, em va ratllar molt veure a aborígensborratxosballant, a primera fila, mentre la resta els mirava. Alguns se’nreien. Però usasseguro que la imatge era molt trista. Dones grans, iaies,begudes, ballantsense ritme, descoordinades, com si aquella música no anés ambelles, com sisentissin una altra música des d’uns auriculars. Perdudes.Inadaptades. Unaimatge patètica que vaig relacionar ràpidament amb la sevasituació actual aAustràlia.

Fapocmés de 200 anys la seva situació era força diferent. El seu declivi vacomençaral 1770, quan van arribar els primers britànics. Van anomenar aquestaimmensailla com “terra nullis”, és a dir, sense ocupants. Però s’equivocaven,allí hivivien entre 300 mil i 700 mil natius, i feia 60 mil anys que hi eren.Ambaquest nom no només estaven proclamant el dret a envair-la sinó quetambéconsideraven que els que hi vivien no eren humans. I va succeir loprevisible,van començar a expulsar-los cap a terres menys fèrtils. A mésd’organitzarsagnants matances, es van implementar mètodes més subtils comcontagiar-los ambmalalties mortals i regalar-los menjar enverinat. El 1921, 123anys després dela seva arribada només en quedaven 31 mil. Aquesta notabledisminució vasorprendre a les autoritats i van establir unes “lleis deprotecció” rebent untracte comparable al de les espècies en perill d’extinció.Per “cuidar-los”,eren obligats a romandre tota la seva vida tancats en reservesi es vaninstaurar missions religioses amb la finalitat de contenir-losicivilitzar-los. No va ser fins els anys 70 quan es suspendren les cruelspolítiquesde “neteja de sang”. Consistien a separar als nens aborígens de lesseves maresper evitar que creixessin en la “barbàrie”- això deien- i entregar-losafamílies blanques o a “cases d’ensinistrament”. La pel·lícula “Austràlia” enfareferència. Tot i no haver càlculs precisos, s’estima que 50 mil nensvanconèixer aquest destí. El que s’anomena “la generació robada”. Un genocidientota regla.... Quan vagi a sud-amèrica tindré un dejavu... en aquest caselsgenocides no parlaven anglès, sinó espanyol.

Desprésde200 anys d’abusos i persecucions, no fa gaire el govern els vademanarpúblicament disculpes per les injustícies que havien sofert i vadissenyar unmultimilionari programa d’assistència social. A Espanya som mésxulos,nosaltres vem celebrar el “quinto centenario” a lo grande!!!. A laprimerapàgina del passaport tenim tots un dibuix amb un mapa mundi i lescaravel·lesanant cap allà... quin orgull, eh???

Esvanretornar terres i llocs emblemàtics com l’Uluru i existeix un procèsdereconciliació, però algunes iniciatives, com donar-los un txec setmanal acanvide res, ha augmentat l'índex de crims, suïcidis, tabaquisme i alcoholisme,amb l’agreujantque els seus organismes no accepten be les drogues de lasocietat moderna. Enalgunes comunitats aborígens s’ha prohibit el consumd’alcohol, i el resultatés que es dediquen a esnifar pegament o gasolina. Undesastre!!!

Peròlesconseqüències de la seva terrible història van més enllà. Lesestadístiquessocials són alarmants: expectativa de vida 17 anys menor que lamitjananacional, i les xifres de desocupació i abús infantil són escandaloses.Laproporció d’assassinats és 7 vegades més alta i tenen 13 vegadesmésprobabilitats de ser empresonats. Hi ha 34 vegades més hospitalitzacionsperviolència de gènere, i la dada que més preocupa a les autoritatsaustralianes,35 de cada mil nens pateixen abusos sexuals o abandonament.... comhan arribatels aborígens a no respectar ni la pròpia família? Vaig trobar ainternet untext d’una cooperant d’ajuda que deia:

"Jamás secompensaránlas pérdidas, el dolor y el trauma de los aborígenes comoconsecuencia de lasleyes de separación. Ninguna indemnización compensará elamor y el cariño queperdieron hijos y padres ni el sufrimiento psicológico,físico y sexual de losniños indígenas que vivían aislados en un mundo deadultos que los considerabauna raza despreciada. El trauma de esos sucesosafectará a los sobrevivientes depor vida y a sus hijos, y a los hijos de sushijos".

DeCainsvaig agafar un vol a Darwin. La ciutat més al nord d’Austràlia, zonaconegudapels seus cocodrils i un fantàstic parc natural anomenat Kakadu. Unade lesatraccions de la zona és anar a un riu i donar de menjar a cocodrilssalvatges.Lliguen un tros de carn a la punta d’un pal, l’acosten a l’aigua iels cocodrilssalten per agafar-lo. Fa anys que a algú se li va acudir fer-ho iamb el tempshan aprés a saltar.... em va semblar massa circ i vaig passard’anar-hi. Estavaen zona tropical i era època de pluges així que els càmpingsde Kakadu estaventancats i, a més, només s’hi podia arribar en un tur. Tot plegat massacar per mi. Nopuc fer-ho tot i haig d’escollir. Aixíque vaig estar uns dies compartint bons moments amb gent de laguesthouse peròamb el cap ja a l’Uluru, el vertader motor de la meva presènciaa Austràlia. Totel que he sabut i conegut d’aquest país ha estat per l’inicialinterés enaquesta pedra. De fet la meva idea inicial era anar de sud-estasiàtic directecap a sud-amèrica... quin error!!.

L’Uluruestàjust al centre d’Austràlia, en línia recta al sud de Darwin. Tenia moltclar queno agafaria cap vol per anar-hi, volia creuar Austràlia per terra, notrobavafurgo, el tren només hi anava un cop per setmana...... doncs bus. Vaser unameravella veure com el paisatge tropical s’anava convertint en desert.Vinthores de rectes interminables que van semblar 20 minuts. Vaig tenir lasort deseure davant de tot i gaudir d’Austràlia, perquè aquest país se’lconeix així...per terra. Gairebé no vem veure vehicles. N’hi ha tan pocs queels conductorstenen per costum saludar-se quan es creuen. La carretera éspràcticament l’únicvestigi de civilització que hi ha durant els 1500 km. Detant en tant també uncotxe abandonat. En aquella carretera infinita vaig veureel meu primer cangur.Era ja fosc i saltava just davant nostre fins quel’autocar va passar per sobre.Se’m va escapar un petit crit, el conductor esva girar i va obrir les mansindicant que no podia fer res. Tenia raó. Sóninnumerables la quantitat decangurs atropellats que veus a un costat i altre.Curiosament aquesta desgràcia em va permetre veure altres animals ques’alimentaven de la seva carn.Molts ocells i, de tant en tant, una mena decoiots, no crec que fossin“dingos”, el famós gos salvatge d’Austràlia,n’hi ha poquets en llibertat. Crecque mai havia gaudit tant d’un viatge en bus,tot el paisatge era igual però nocansava de veure i, a més, cada km m’acostavamés a l’Uluru.

Perfia Alice Spring, la ciutat més propera a l’Uluru, a uns 400 km. Vaig passarelsdos primers dies buscant novament algun guiri amb furgo que hi anés,penjantcartells a tots els guesthouse, però res. Al tercer ja vaig reservarplaça en eltur del dia següent.

Érem20persones en el minibus. Hi havia xinesos, alemanys, sud-africans, noruecs,francesos,un australià i jo. Vem fer un bon grupillo, inevitable després depassar tresdies junts. El primer dia es visiten uns canyons que hi ha de camí.Va serinteressant, un primer contacte per la zona acompanyat de lesexplicacions de laguia.

Estavaenmig del desert i era ple estiu, se suposava que havia de fer una calorinfernal,però des que vem sortir d’Alice Spring fins que vem arribar, dia init, vaploure. Ningú de la zona havia vist res igual, va ploure tant enaquells tresdies com en tot l’any anterior. Com era d’esperar, quan va acabarel tur vadeixar de ploure. Els pessimistes pensarien que difícilment es pottenir mésmala sort, però en el grupillo n’hi havia pocs. Ens vem sentirafortunats de serdels pocs que veuen ploure sobre aquell matalàs vermell. Laintensa pluja ens varegalar unes precioses cataractes tant als canyons com al’Uluru, que no gairegent ha pogut veure. Segur que si tornem alguna vegadafarà un sol sufocant. Lapart més difícil, el desert amb pluja, ja està fet. Detant en tant parava perpoder fer la foto de rigor. Ben segur que la pluja ensve presentar un Uluruencara més bonic del que realment és. En algun momentd’aquells tontos que totstenim vaig arribar a pensar que plorava d’alegriaperquè finalment haviaarribat.

Elprimercop que el vaig veure des del minibus vaig saber perquè enamorava atanta gent.De la sorra vermella que m’acompanyava des de feia dies apareixiadel no resaquell monument. No us enganyo si us dic que em vaig emocionar,“gallina depiel”, com va dir aquell. Ara que ja la veia només tenia en mentposar les duesmans a sobre, tocar-la, acariciar-la com havia fet amb elscedres del Líban.Aquest cop el cos no em demanava abraçar, només reposar lesmeves mans asobre... i donar, donar tot el que porto acumulat des que em vaigenamorar d’unafotografia fa més d’una dècada, però també rebre, sentir total’energia que elsaborígens hi han bolcat durant milers d’anys. Vaig volercreure que quem’acompanyaria per sempre, com si el poder de tots els aborígensestigués de lameva part fins a la fi dels meus dies. Com si uns angelets decolor, ambtaparrabos i boomerang m’haguessin de protegir a partir d’aquellmoment.... aixího vaig sentir quan la vaig tocar.

Vempassartot el dia i part del següent al voltant de l’Uluru. La guia ens anavaexplicantel significat de les pintures aborígens i la funció de cadascuna de lescoves.En una de les aturades, en un raconet on les mares aborígens portavenels seuspetits per jugar... es va posar a plorar. No una llagrimeta, no. Ambganes.Intentant-se contenir al principi per acabant plorant amb força. Aquellera elseu últim tur com a guia a l’Uluru i encara recordo el que ens va dir,migavergonyida, per justificar les seves llàgrimes: “No sabeu el quesignificaaquesta pedra per mi i, de debò que se'm fa impossible imaginar el quepotarribar a significar pels aborígens. De debò que no m’ho puc imaginar”.Vaplorar com aquell guia de Cambodja al “museu de la guerra” mentre explicavacomdues mines havien matat a dos dels seus amics. Ell encara es va contenir,ellano, i tot per una pedra.... tot i que molts sabem que no és només això.Méstard, a soles, li vaig dir que l’entenia perfectament. Que jo, un tio queviu a15000 km també sentia quelcom especial des que l’havia vist en fotos famoltsanys. Que podia comprenia la dependència que pot crear a les persones quelavisitaven sovint. Es va adonar que no li deia per consolar-la ni perquèessentis millor.

Austràliajam’havia donat molt més del que em pensava però encara vaig tenir temps deveureuna “brown snake”, la serp que ha matat més gent a Austràlia. Va ser enunaaturada per menjar. La vaig perseguir una estona fins acribillar-la a fotosifer un video, mentre no es girés no hi havia perill. També vem veure camellsicavalls salvatges. No sé si en algun altre país se’n poden veure enllibertat.

Jadetornada i mentre em recreava amb tot lo viscut aquells dies, la guia vaparar desobte el minibus, va baixar ràpid i va començar a córrer enrere mentreens deiaque la seguíssim. Tots vem córrer darrera d’ella sense saber perquè,jo elprimer, estava emocionat novament i encara no sabia perquè... abans queens hodiguès, jo ja el veia. Era un “thorny devil” (dimoni punxegut) quecreuava lacarretera. No m’ho podia creure, era massa perfecte. Aquell momentva ser lacirereta, ja estava més que content i no esperava poder veure'n un.Però també,creuant la carretera en el lloc i moment exacte perquè la guia elveiès. El vaigpoder agafar... mai, mai, he vist un animal tan bonic. Aquellmateix matí mentreveia la seva imatge en una postal li comentava a una noruegaque seria fantàsticpoder veure’n un, però sabíem que només era parlar perparlar, aquell animald’aparença prehistòrica segur que era molt difícil detrobar..... hores desprésen podíem agafar un amb les mans. La guia el vaallunyar de la carretera i vemcontinuar. No sabeu lo afortunat que em sentia.Em sentia de debò especial, comtocat per una vareta. El monitor de busseig maihavia pogut tocar un tauró, joho vaig fer amb ell..... la guia de l’Uluruestava contenta perquè mai haviapogut veure l’Uluru plovent, jo ho vaig poderfer amb ella.... i ara el thornydevil, tan difícil de veure. La resta del camíel vaig fer amb un somriured’orella a orella i, segur, amb els ulls brillants.

Jad’Austràliano m’esperava res més, hagués estat molt egoista demanar-li algunacosa més,però encara em va oferir la possibilitat de veure koales, dingos, méscangurs ialtres animals en un parc-zoològic on els animals viuen ensemillibertat. Aixòja va ser a Adelaide, l'última ciutat abans de tornar aSydney i marxar.

Gent,avuisé que m'he passat, però no em volia deixar cap detall important. Usreconec queaquest escrit l’he fet per mi, espero haver-me transmès tot el quem’ha donataquesta terra perquè en un temps, quan em llegeixi, serà un regalenorme sentiruna mil·lèsima part del que he sentit aquests dies.

Tambépodrérecordar que no fa gaire va néixer en Jan, el fill de'n Pasqu i la Irina.Moltbona gent!!!! Moltes felicitats a tots dos. Em moro per veure-us passejantambel carretó amb en Vila, la Mireia i la Julia. Teià ja no tornarà a serelmateix... jeje.

Finslapropera

Escrito por jimmyviatge el 02/02/2010 01:26 | Comentarios (14)

Cap a Austràlia

Sóc a l’aeroport a punt d’agafar l’avió cap Austràlia. Enrere deixo més de dos mesos al sud-est asiàtic amb noves experiències, alguna lliçó i també algun amic. Cada cop la “motxilla” es fa més gran, però aquesta no pesa.

Marxo des de Tailàndia on hi he passat els últims 20 dies provinent de Laos on hi vaig estar 10. Com no tenia massa temps per visitar el país, vaig fer la ruta típica, amb Vang Vieng com a plat fort. A Laos vaig arribar amb el brasiler després de 22 hores en bus des del nord de Vietnam. Vem arribar a Vintiane, la capital, que no té absolutament res però tothom hi para per descansar de la pallissa i, al matí següent ràpid cap a Vang Vieng, aturada obligatòria de tots els joves que visiten el sud-est asiàtic. Tothom hi va a fer Tubing. A Cambodja i Vietnam havia vist un munt de gent amb una samarreta bastant cutre que posava “Vang Vieng, Tubing”. Era gent que estava fent el camí invers al meu i venia de Laos i, evidentment, hi havia parat. Jo no tenia ni idea que era, va ser el brasiler qui m’ho va explicar i amb el que hi vaig anar. Sens dubte qui va tenir la idea de muntar-ho ha col·locat el nord de Laos en el mapa mundi de molts joves.

Així que només arribar ens hi vem apuntar. A les 11:00 del matí ja ens portaven amb el nostre tubing, un flotador estil pneumàtic, uns km més amunt del riu. Es tracta de tornar al poble riu avall pujat al tubing en un trajecte d’unes dues hores.... sempre que no hi paris!!. Durant el trajecte, a banda i banda del riu hi ha bars, pubs, discoteques, música, tobogans, tirolines. Vas baixant assegut al flotador i quan veus algun lloc que t’agrada fas un crit, aixeques el braç, i et pesquen. Et llencen una corda amb una ampolla de plàstic a l’extrem perquè t’hi agafis. Tiren de tu fins a la vorera, baixes, beus, balles, i quan vols canviar d’ambient tornes a pujar al teu tubing i avall.... fins al següent. I així tot el dia. És molt, mooolt divertit!!. Un parèntesi de diversió molt saludable pels que fa temps que viatgem. He conegut gent que ho ha fet 3 cops seguits, alguns 5 però el rècord el té un canadenc. El dia que vaig fer-ho jo portava 338 seguits. Cada dia s’escriu a la pell els dies que porta.... com una cabra!. De fet tothom acaba amb pintades per tot el cos. Van circulant uns retoladors i pintures en sprite que la gent utilitza per pintar-te coses. Sempre hi ha garrulos que es passen amb la beguda i es llencen a l’aigua i, és clar, cada any hi ha ofegats.

Al voltant d’aquella bogeria estava Laos. Una festa totalment occidental en el país possiblement més oriental dels quatre que vaig conèixer. El dia que vem llogar una moto vem descobrir una població i paisatges molt, molt rurals, molt autèntics. A diferència de la resta de països, a Laos, la gent passa de tu, no veuen al turista com un bitllet amb potes del que en poden treure profit..... simplement et miren i, com no, somriuen. Em pregunto que deuen pensar quan veuen aquells extraterrestres baixant en flotador. El centre del poble és guirilàndia, però als voltants i els afores t’ignoren completament. De camí cap a unes coves ens vem trobar amb persones que ens van transportar a l’edat mitjana, segurament Vietnam no era molt diferent fa uns anys. I si el tubing no ha fet canviar la gent de la zona imagineu la resta del país. De fet, els estrangers que venien a Vang Vieng després d’haver recorregut el país asseguraven que Laos era amb diferència el país més interessant. Jo no vaig tenir temps de descobrir el verdader Laos, hi tornaré, em queda tota la frontera amb la Xina i tot el sur... diuen que una meravella.

D’allà vem anar a Lamprabang, més al nord, un poble que ens va encantar, amb un mercat nocturn preciós i amb interessants visites per fer als voltants. Nosaltres vem fer el tur per veure unes cataractes molt boniques i una cova amb infinitat de budes petits i grans que han anat deixant els peregrins des de fa segles. Segurament per això, hi ha una comunitat de monjos budistes tan important. Cada dia, a les 5:30 del matí fan un recorregut pels carrers recollint el menjar que els ofereix el poble. La gent es situa a un costat de la vorera, agenollada i amb el menjar preparat seguint una litúrgia molt concreta que cal respectar. Malgrat l’hora el carrer estava ple de gent esperant que vinguessin, cal dir que la majoria turistes. Nosaltres vem comprar uns plàtans i una mica d’arròs ja cuinat i els vem fer l’ofrena. Va ser emocionant i estèticament molt bonic veure a centenars de monjos budistes amb les seves túniques taronges en una perfecta fila índia. Va valer molt la pena llevar-se tan d’hora. Em vaig quedar amb les ganes de conèixer més sobre les seves vides, com es possible que nens de 7 o 8 anys ja siguin monjos? Quin és el procés? Qui decideix per ells? Ho seran tota la vida? Com és un dia de les seves vides? Quan tingui temps m’informaré be.

Allà m’havia de separar del brasiler, ell se n’anava 3 dies a la selva, just a la frontera, a fer un tur d’activitats a la selva molt interessant, però massa car per mi i, a més, eren 3 dies menys al “país dels somriures”, m’esperaré a Sud-amèrica. El dia abans que ens separéssim va aparèixer l’americà, i amb ell vaig entrar a Tailàndia, directes a Chiang Mai. I d’allà a Pai, diuen que el lloc més bonic del nord. Segurament tenen raó, jo no vaig puc comparar perquè no vaig conèixer gaire més, els dies se m’acabaven i volia anar al sud. Vem tenir la mala sort de coincidir amb l’aniversari del rei que els tailandesos celebren amb molta passió i diversos dies de festa, i molts van anar cap allà. Pai és d’aquells pobles que fins fa 5 anys tenia un encant especial, i els que la descobrien en quedaven enamorats. Vaig conèixer un canadenc que hi va cada any des d’en fa 15 i, deia que els útlims anys havia perdut molt. A mi em va encantar. No he vist hippies més autèntics en cap altre lloc!!. Moltes paradetes al carrer, molta música, molta natura però massa gent, això sí.

Vem agafar un tur de dos dies per conèixer les muntanyes, pujar en elefant, fer trekking i ràfting amb bambú. A més vem dormir amb el so d’unes cataractes que teníem a pocs metres. Allà vaig tenir moments de reflexió personal molt importants per mi que sé mai oblidaré i m’acompanyaran sempre. Apartat de la gent i al costat d’aquelles cataractes hi vaig passar unes quantes hores. Era el moment i el lloc exacte per pensar en tot el que estava vivint, escoltar-me i saber que m’agradaria continuar fent.... ara es tracta d’intentar-ho.... ja veurem que tal va...

Al tornar a Chian Mai vaig trobar-me amb l’amiga de Teia, feia setmanes que era a Chian Mai i vem poder coincidir. Va ser molt agradable trobar-se amb algú conegut i difícil de veure per la vida que porta, una vida que molts voldríem... té el seu pis amb un lloguer superior a la hipoteca que paga, i amb el que li resta li dóna per viure viatjant.... us imagineu?... però vaja, nosaltres tampoc ens podem queixar.

Bé... i d’allà cap el sud, a conèixer les famoses illes de Tailàndia. Vaig decidir-me per les tres que hi ha a l’est, Koh Tao, Koh Pan Gan i Koh Sa Mui. A l’oest n’hi ha moltes més i algunes meravelles encara molt poc conegudes, però em venia de gust anar on més referències tenia. A més, fer immersions a l’est és molt més barato, no tan espectacular però si més econòmic. La primera de les illes és Koh Tao, tenia intenció d’estar uns dies allà i després anar a les altres que estàvem molt a prop. Em vaig sentir tan a gust que no em vaig moure d’allà en tota la setmana, tenia Koh Pan Gan només a una hora però l’hauré de conèixer en un altre ocasió. Em vaig agafar un bungalou a prop de la platgeta i vaig llogar una moto. També vaig aprofitar la tranquil·litat de l'illa per acabar tots els treballs de la uni que em quedaven, volia marxar a Austràlia amb tot enllestit i no haver de pensar-hi més. Així que em llevava al matí, anava a esmorzar, tornava al bungalou estudiava una horeta, agafava la moto i anava a descobrir platgetes. Tornava per dinar, més platgeta i quan es feia fosc me’n tornava a treballar. Esperava a l’hora de sopar per fer un bon peixito i desprès a treballar una mica més. Vaig mirar d’evitar la gent perquè m’hagués liat i no hagués acabat la feina. Ja m’estava be, mig dia d’illa per mi i mig dia treballant durillo però a punt de treure’m de sobre un pes que m’ha acompanyat tot el viatge.

El primer dia que vaig tenir moto, i amb mapa en ma, vaig preguntar a un guiri que estava deixant l’illa quines eren les millors platges. Em va fer un resumillo però em va aconsellar sobretot la cala que estava més propera a la “shark iceland” (illa del tauró), em va assegurar que l’snorkel allà era fantàstic i que era fàcil veure taurons perquè en aquella l'illa n’hi havia bastants. De fet, em va assegurar que el dia anterior n’havia vist un, que no s’ho esperava perquè no sabia que n’hi havia i que s’havia emportat un bon susto. Vaig agafar la moto i directe cap allà. Els camins estaven molt malament, però m’alegrava saber que l’asfalt encara no s’havia apoderat de l’illa. La petita platja era increïble, hi devia haver 5 o 6 persones més. Allà estava la “shark iceland”, a no més de 5km de distància, i si aquell tio n’havia vist, jo també. Em vaig autoconvèncer que no eren perillosos perquè no hi havia cap cartell de “perill” o alguna cosa per l’estil, i a més, hi havia algú més fent snorkel per la zona.

Em vaig posar les ulleres, el tub i a nadar en direcció cap a l'illa, només amb la intenció d’acostar-m’hi. Va ser posar el cap a l’aigua i ja veure els primers peixos, i a mesura que m’anava allunyant de la costa la varietat i la mida dels peixos era més gran. Sempre tinc la referència del Mar Roig i les comparacions són odioses. Sóc conscient que l’he idealitzat però em va donar motius per fer-ho i, de moment no he vist res igual, poder Austràlia em farà canviar de referència. Esperem sigui així, voldrà dir que he vist quelcom millor.

No obstant, els coralls que vaig veure a l'illa si han estat els més bonics que he vist mai, n’hi havia de totes varietats i colors i recordo especialment un del que em vaig enamorar. Em va recordar els cedres del Líban però en corall... D’un color granate tenia ramificacions a diferents nivells i infinitat de peixos s’hi amagaven... d’una bellesa que em va captivar. Vaig surar sobre d’ell una bona estona,  poder hi van passar-40 taurons però el meu estat temporal m’impedia veure’ls. En reaccionar vaig continuar allunyant-me de la costa i apropant-me a l’illa. Ja no hi havia ningú per allà, el noi que havia vist abans ja havia marxat, i jo estava desesperat per veure un tauró. Nedava sense mirar avall, buscava davant i als costats per veure’n encara que fos de lluny. Entre la costa i l'illa hi havia una roca que sobresortia però em feia massa respecte sobrepassar-la, era massa lluny, i estava convençut que allà el fons ja seria fosc... i fer snorkel sense veure acollona. El primer dia no en vaig veure cap i el segon dia tampoc. Sabia que era qüestió de sort però que l’havia de buscar, així que hi vaig tornar un tercer dia... aquell dia em vaig proposar arribar al menys fins aquella roca, convençut que estarien allà. Abans de tirar-me a l’aigua vaig estar una estona buscant un pal per defendre’m en cas que m’ataquessin.... ràpidament vaig adonar-me que estava fent l’imbècil. Si en veig algun és molt improbable que m’ataqui i si ho fa, que se suposa que havia de fer amb un pal?...

Mai hagués pensat que acabaria buscant taurons amb unes ulleres i un tub, era com si, després de tot lo viscut, necessites cada vegada estímuls més forts. A més, sabia que els taurons entendrien que només volia veure’ls i no em farien cap mal. Estava convençut que no m’atacarien, i aquesta certesa em feia buscar-los amb insistència i sense por.

El dia estava lleig i els núvols no permetien veure amb claredat el fons, d’alguna manera allò em va convèncer que aquell seria el gran dia. Em vaig ficar a l’aigua i sense tenir paciència vaig accelerar fins arribar a aquella roca.... M’hi vaig passar unes dues hores i res de res. Peixos enormes que no havia vist mai però cap tauró.... suposo que encara no era el moment... poder a Austràlia, poder a les illes Fidji..... a Tailàndia no. Vaig buscar tenir sort amb insistència però no la vaig trobar, poder en veuré quan menys m’ho esperi...

Uns dies més tard vaig anar a bussejar. Ens van allunyar de la costa amb un vaixell i novament sol amb el monitor vaig fer dues immersions. Més coralls, més peixos.... bussejar sempre és fantàstic, però del que més vaig gaudir va ser que per primer cop des que bussejo no era conscient que ho estava fent. No em sentia en un entorn estrany, estava a 20m sota l’aigua però em sentia com al sofà de casa, la respiració era lenta i tranquil·la i només em preocupava de gaudir del que veia, sense estar pendent d’altres factors que són presents quan no et sents segur en el medi. Em vaig sentir como “pez en el agua”, de fet, vaig consumir tan poc aire que vaig estar gairebé una hora en cada immersió.

Li vaig dir al monitor que feia dies que buscava taurons al voltant de la “shark iceland” però que no havia tingut sort, i li vaig preguntar si en veuríem. Em va dir que no, que era molt difícil. Que en aquella illa no n’hi ha, si li diuen l'illa dels taurons és per la forma d’aleta de tauró que té l'illa..... Vaig mirar de no allargar massa estona la meva cara d’imbècil però crec que no me'n vaig sortir. Com no, també vaig tenir algun record pel guiri flipat amb el que havia parlat, a saber el que deuria veure...

A mesura que anaven passant els dies el meu cap ja feia viatgets cap Austràlia. Fa més de dos mesos que l’estic programant conscient que és un país molt car i que cal reservar amb antelació, i més en temporada alta. Hi ha dos llocs que són molt importants per mi i visita obligada, l’Uluru i l’escull de corall, el més gran del món. De l’Uluru fa molts anys que m’hi vaig enamorar, les imatges que havia vist per televisió sempre m’han fascinat i el tracte sagrat que li donen els aborígens encara més. És el monòlit més gran del món, i es troba en mig del no res, al desert, just al centre d’Austràlia. Ambdós es troben molt lluny de Sydney, on aterraré, i també molt lluny entre ells. La idea és pujar la costa est, fent paradetes, fins a Cains per bussejar i després mirar d’anar fins a l’Uluru, i allà agafar un avió de tornada a Sydney. Tot això en 25 dies. He estudiat totes les opcions possibles, avions, busos, i fins i tot llogar un cotxe. Tot caríssim, i més durant el Nadal. Només pujar en bus fins a Cairns ja val 300$. I per dormir no es paguen menys de 30 dòlars per nit, quan al sud-est asiàtic en pagava entre 2 i 5. Finalment, després de passar-me moltes hores a Internet buscant diferents possibilitats he decidit no reservar res, no pagar ni un duro abans d’arribar, confio en trobar algú que vagi en furgo a algun d’aquests llocs i compartir despeses. M’he comprat una tenda de campanya, una esterilla i un sac de dormir que encara no m’explico com he pogut entrar a la motxilla, per si haig de dormir fora. Me la jugo una miqueta sense reservar res, però prefereixo buscar-me la vida quan arribi. I si compro el bitllet de bus i quan arribi conec un grup que hi va en furgo? No se, ja veurem. Així que no tinc ni idea on passaré la nit de Nadal ni el cap d’any. Poder el primer dia em pujo a una furgo que vagi a l’oest, i m’hi apunto tot i perdre’m Urulu i l’escull, no ho sé. No sé res. Només que em fa molta il·lusió marxar cap a Austràlia i passar un “hivern” a més de 30ºC. Us deixo que agafo l’avió.

Fins aviat

Bon Nadal..... i no passeu gaire fred,jijiji.

P.D: Això ho vaig escriure el 20 de decembre però fins avui no ho he pogut penjar. Petons!

Escrito por jimmyviatge el 29/12/2009 02:11 | Comentarios (4)

Vietnam

Hola gent, avui us escric des de Laos. He hagut de creuar tot Vietnam per arribar fins aquí, i ara la travessaré per arribar a Tailàndia novament, on hi passaré els últims 20 dies abans de marxar a Austràlia. Allà, segurament em trobaré a dos amics, també professors, que també viatgen sols. Un d’ells també s’ha agafat un any d’excedència per viatjar i sembla que li ha canviat molt la vida, ja fa setmanes que va trucar a casa per dir que no l’esperin, que no torna. L’altra, mentre espera l’oferta d’alguna escola, cultiva els seus coneixements de ioga i meditació per aquesta part del món. Espero trobar-me’n a algun, o als dos, serà agradable tornar a veure una cara familiar després de gairebé tres mesos viatjant, tot i que la gent que he anat coneixent m’ha donat molt.

Amb un d’ells, amb el meu estimat americà, vaig entrar a Vietnam des de Cambodja en un petit vaixell pel riu Mekong. Només nosaltres, el conductor i la seva dona. Va ser sorprenent com pocs metres després de creuar la frontera ja es veien les diferències entre un i altre país. La rebuda dels vietnamites va ser immillorable, tothom que ens veia ens saludava efusivament, amb els típics barrets vietnamites i amb una alegria difícil de comprendre. Ens sentíem els reis d’orient en una cavalcada, tots paraven el que feien per mirar-nos, somriure i saludar com si només vinguéssim un cop l’any. Així va ser tot el recorregut del riu fins a Chau Doc, on vem parar per dormir.

D’allà havíem d’agafar un bus cap a Ho Chi Min, però en una visita als mercats flotants vem conèixer una canadenca que ens va fer canviar de plans. Es dirigia a les illes del sud, a Phu Quoc, de les quals ni l’americà ni jo en sabíem res. Cap referència dels amics que havien estat a Vietnam ni dels viatges que havia consultat a Internet, però vem decidir deixar-nos sorprendre. En realitat era una vietnamita que havia pogut marxar al Canadà amb la família durant la guerra. Aleshores tenia 9 anys i, ara amb 40 hi tornava per primer cop. Parlava la llengua local i vem creure que a més d’ajudar-nos a comprendre millor el país, ens aconseguiria millors preus en tot. Això de preu turista i preu local em sembla que és una llei universal.

Ens va costar un munt deixar Phu Quoc, hi vem passar 5 dies meravellosos. Unes platges fantàstiques de palmeres i aigües transparents. Passàvem el dia a la platja relaxats esperant que arribés la nit per gaudir d’un deliciós peix que cuinaven allà mateix. La primera nit vem compartir una ampolla de vi blanc, havíem de celebrar que estàvem a Vietnam. L’americà feia temps que m’explicava les ganes que tenia d’entrar a Vietnam, a casa seva havien parlat molt de la guerra, la seva mare tenia molts amics que hi van anar, dels quals alguns no hi van tornar. La canadenca estava molt emocionada de tornar al seu país d’origen i, per mi, qualsevol moment és bo per celebrar aquest viatge.

Un dels dies vem visitar unes petites illes de la zona per fer snorkel. Un dia fantàstic on hi vaig passar unes hores en la platja més bonica que he estat mai. Ja us he dit que després d’estar al Mar Roig fer snorkel en un altre lloc és sempre decepcionant, i així serà fins no vegi els esculls de corall a Austràlia. Aquell dia però vaig veure un petit tauró, de la mateixa espècie que em vaig sopar la nit anterior. Cada dia els veia allà, a la brasa, juntament amb altres peixos que acabava sopant-me. M’havien dit que era deliciós però no ho veia clar, no ho trobava correcte. Finalment, vaig fer el pas en saber que n’hi havia molts per la zona i que ni molt menys estaven en perill. Al dia següent em vaig quedar més tranquil quan en vaig veure un a prop de la costa. Són una espècie petita i gens perillosa. No sabria definir el seu sabor, poder una barreja entre carn i peix, però efectivament deliciosa. Un altre dia vem llogar dues motos per visitar el nord de l’illa, per mirar d’endinsar-nos en l’espesa jungla de la que ens havien parlat. Va ser impossible, la vegetació no ens ho permetia, a més teníem la sensació que després de caminar 5 metres ja no sabíem tornar. Una barrera molt efectiva a intrusos com nosaltres. Ens vem haver de conformar amb unes platges també meravelloses, que ho van ser encara més, en estar sols.

A mesura que anaven passant anàvem descobrint el caràcter “tan especial” de la canadenca, a més ens vem adonar amb ella no entràvem en contacte amb la gent local. Vem decidir que quan arribéssim a Ho Chi Minh ens separaríem. Un parell d’hores abans d’agafar l’avió, però, l’americà em va dir que no marxava, que es quedava un o dos dies més, que la canadenca l’havia estressat tant que necessitava desconnectar de l’espècie humana. Ho vaig entendre perfectament però ara havia de ser jo qui parlés amb ella. No va ser gens fàcil, no trobava el moment per fer-ho, però tampoc podia estar un dia més al seu costat. Quan vem arribar a Ho Chi Minh i abans de buscar hostal li vaig dir de forma molt correcta que necessitava estar sol, que ja portava massa temps viatjant amb algú..... Ho va entendre perfectament i ens vem separar.

Així que després de dues setmanes viatjant en companyia tornava a estar sol. L’americà i jo ens havíem agafat carinyo i vem intentar coincidir per continuar junts, però quan ell arribava a un lloc jo marxava. Podria haver-lo esperat un parell de dies, però els viatgers som una mica egoistes en aquest sentit. Cadascú fa el seu viatge i difícilment el condicionarà per un altre viatger. Jo vaig entendre a l’americà quan es va quedar a l’illa i ell m’entenia a mi per no esperar-lo. En el fons només es tracta de respectar les teves pròpies sensacions i les dels demés, una petita dosi d’egoisme que considero molt saludable.

Sol a Ho Chi Min vaig recordar que tenia endarrerits alguns treballs de la uni i que no quedaven massa per entregar-los. Els següents 4 dies només vaig sortir de l’habitació per anar a internet a buscar informació i menjar. Em passava el dia llegint i escrivint, i només era conscient que estava a Vietnam quan havia de creuar el carrer per anar al cybercafè. Eren només dos metres de carrer però la barrera de motos que em separava de l’altre costat era tan impenetrable com la vegetació en la jungla a Phu Quoc. Impressionant!!! Una ciutat de 10 milions d’habitants amb 5 milions de motos. Elles no paren mai i pots podrir-te allà mateix esperant que no en passi cap. Si no vols envellir a un costat de la vorera has de creuar. No es fàcil trobar la manera, però es pot fer. Es tracta de caminar a un ritme constant i deixar que elles facin la maniobra d’esquivar-te. Mai, mai, pots aturar-te o fer veure que t’atures perquè ells no esperen aquest moviment de tu i aleshores si que estàs perdut... aprens a confiar en ells, de fet, no tens cap altre remei.

Un dia, cansat de les molèsties al peu vaig decidir anar al metge. Encegat per la ràbia de no estar comode pel peu, vaig sortir al carrer i li vaig dir a una moto taxi que em portes a l’hospital més proper. Uns metres després d’arrancar vaig ser conscient que estava pujat en una d’aquelles motos. Vaig passar molta por, por de debò. No tenen normes, avancen com a bojos, sovint no paren als semàfors, amb el corresponent caos en les interseccions.... quan volen girar es passen a l’altre carril uns metres abans i van una estona en contra direcció. Confien en el seu talent a sobre la moto, són Messi en una moto, no pensen el seus moviment, surten de dins, improvisen. La major part del trajecte vaig estar concentrat en caure de la millor manera quan arribés el moment, el que tenia clar és que acabaria el dia a l’hospital, pujat en aquella moto o en ambulància. Vem aconseguir arribar. Quan el conductor va veure l’expressió de la meva cara va somriure, es sentia orgullós d’haver deixat al·lucinat a un altre turista. A la tornada, ja més tranquil, vaig gravar amb la càmera part del trajecte.

Tenia curiositat per saber com seria un hospital públic en aquella caòtica ciutat, com tractarien a un guiri que es presenta sense assegurança i amb molèsties al peu. Vaig pagar 2 dòlars perquè m’atengués un metge molt simpàtic en un bon anglès, després la radiografia per 1 dolar més i un munt de pastilles per 7 dòlars. Gairebé li dono un petó al metge quan em va dir que no tenia res trencat, a més, em va assegurar que desapareixerien les molèsties després de prendre les pastilles. Quan vaig saber que eren 7 pastilles per dia durant una setmana, vaig entendre la confiança en la previsió. Jo que odio prendre pastilles me n’havia de prendre 49 en 7 dies, era de bojos però ho vaig fer. Quatre dies més tard el peu va deixar de ser un problema...

Després d’enviar els treballs i amb un peu nou, em sentia turista novament. Estava a Vietnam, on la poderosa EEUU va perdre una guerra que tots coneixem. No tenia molt clar com s'ho havien fet i no volia marxar del país sense conèixer bé la història. La resposta la tenia a 70 km, a la província Cu Chi, allà on l’enginy, el sacrifici i la constància dels menuts vietnamites van acabar amb l’enorme poder americà. Quin va ser el seu secret?

La culpa la va tenir una impressionant xarxa de passadissos subterranis que ja van patir els francesos durant la guerra colonial, 1945-54, i que es va ampliar amb l’arribada dels americans. Va arribar a tenir fins a 220 km en tres nivells diferents, a 3, 6 i 9 metres de profunditat, arribant a refugiar fins a 10.000 persones. Cavaven en en zig zag amb simples pales de ma, i s’emportaven la sorra en cistells que llençaven en llocs molt distants per evitar ser descoberts Dins tenien fabriques de roba i armes, dormitoris, cuines, magatzems, mercats, hospitals, menjadors, pous i, fins i tot un cine. Ho tenien tot molt ben estudiat, un complex sistema de ventilació amb petits respiradors camuflats a l’exterior imitant madrigueres de talps o altres animals. Les cuines es construïen a prop de la superfície, però amb llargues xemeneies per alliberar el fum a una llarga distància. A mesura que anava descobrint més coses més al·lucinava amb aquesta gent.

Cu Chi es va convertir en un infern per les tropes americanes que es veien atacades per soldats vietnamites “fantasmes”, que apareixien i desapareixien per art de màgia. Els vietkongs disparaven des de qualsevol lloc i donava la impressió que eren una nombrosa tropa, quan nomes eren 4 o 5. Els americans van estar un temps sense adonar-se de res, fins a finals del 68 no van descobrir la primera entrada. De fet van crear un gran campament sense saber que a sota hi havia una impressionant xarxa de túnels construïda per l’enemic.

Quan van descobrir-ho van intentar anar per la via ràpida. La fumigació i crema amb benzina i napalm de gran part de la selva es va convertir en una cosa habitual, arrasant aldees i destruint arrossars, però no va aconseguir derrotar-los. El que destruïen de dia els americans els vietnamites ho reconstruïen per la nit. La impotència dels americans va convertir aquesta zona en la més bombardejada de la guerra, els pilots tenien ordre de no tornar a la base sense haver descarregat totes les bombes. Ho van intentar amb explosius i gas acetilè però hi havia tantes ramificacions que era pràcticament impossible inhabilitar tot el complex. Ho van provar tot!!!. Per treure’ls dels túnels van utilitzar porcs impregnats de benzina, els prenien foc i el porc corria com un boig per l’interior formant una bola de foc i fum, però res. Van portar una esquadrilla ben ensinistrada amb 3000 gossos, però els pastors alemanys eren massa grans per entrar en algunes zones, i els que ho feien acabaven mutilats o morien per les trampes. Finalment van decidir introduir els seus soldats, els anomenats “rates de túnel”. Eren generalment mexicans o d’altres ètnies llatinoamericanes per ser més petits i els únics capaços d’entrar allà dins. Vaig trobar per internet un comentari d’un d’ells:

"Sentí más miedo del que jamás he sentido, antes o después de aquello. Los del Vietcong llevaban a sus muertos a los túneles después de una batalla porque sabían que hacíamos recuento de cadáveres. Encontrarse con uno no era nada agradable. Era peor que si hubieran estado allí una semana… ¡apestaban! Todo se descomponía rápidamente a causa de la humedad. Pasé junto a cuerpos descompuestos varias veces. No me produjo náuseas. Yo era un animal… los seres humanos no hacen las cosas que nosotros hacíamos. Estaba entrenado para matar o morir. Al recordarlo parece irreal. Ni siquiera se me ocurriría hacer algo semejante de nuevo."

Tothom que fa la visita als túnels hi acaba entrant. Jo imaginava que seria alguna cosa similar a les mines d’aigua de Teià, però la sensació de claustrofòbia va ser més forta. Era difícil entendre com van poder viure allà abaix, era com estar enterrat vius, imagino que l’instint de supervivència ens fa capaços d’aguantar molt més del que creiem. A una dona que anava darrera meu li va agafar un atac i va decidir tornar malgrat estar a dos metres de la sortida. No hagués anat a més si darrera seu no hagués tingut 10 persones més... imagineu la que es va liar allà sota. Molts turistes no haguessin pogut entrar als túnels originals, la majoria estan ampliats. En una d’aquelles sales que vem visitar es va dirigir l’ofensiva Tet, el gener del 1968, un cop demolidor pels americans.

La zona de Cu Chi, a més dels túnels es trobava minada de petites trampes inventades pels propis vietnamites. No m’estranya que els americans embogissin en aquella selva. Allò havia de ser l’infern. Hi havia forats plens de grans claus, falsos terres que es giraven i es convertien en pous sense sortida, hi havia una mostra de 10 o 12 diferents a qual més terrible. Utilitzaven canyes de bambú i el metall de les pròpies bombes americanes per fer unes estaques que, en el millor dels casos, acabaven travessant les cames enemigues, sovint untades en excrements per accelerar la infecció. Els vietkongs sabien que era molt més rentable ferir a l’enemic que eliminar-lo, si el mataven era un de menys, però si el ferien dos homes més l’havien de treure d’allà. Quina merda de filosofia!!! Que simple, però que cruel!!

Tot és encara més penós quan saps que la guerra es va iniciar per una enorme mentira. Suposadament els americans van respondre als atacs a dos vaixells per les forces nord vietnamites al golf de Tonkin. Les apertures dels arxius del govern nord americà va confirmar molts anys més tard que aquest atac va ser inventat. Mai hi va haver la legítima defensa que es va argumentar i que es va saldar amb la vida de tres milions de vietnamites. Eduardo Galeano va escriure..

Las guerras dicen que ocurren por nobles razones: la seguridad internacional, la dignidad nacional, la democracia, la libertad, el orden, el mandato de la civilización o la voluntad de Dios. Ninguna tiene la honestidad de confesar: "Yo mato para robar"

... i està clar que els governs no poden reconèixer aquesta veritat, i necessiten de mentir. No sembla que les coses hagin canviat tant, només han canviat el golf de Tonkin pel golf Pèrsic.... Si teniu temps i interès us aconsello que llegiu la carta que va enviar Ho Chi Minh al president americà Lyndon Johnson tres anys després de començar la guerra, el 1967. Comprendreu millor l’absurditat i crueltat d’aquella guerra.

Aquella mateixa tarda, vaig acabar les meves lliçons d'història al museu de la guerra a Ho Chi Min. Només entrar et trobes una placa amb el següent text:

“Mantenemos nuestras convicciones de que todos los hombres son creados en igualdad, que son dotados por su Creador con derechos inalienables, y entre ellos están la vida, la libertad, y la búsqueda de la felicidad”

Declaració d’Independència dels EEUU, 4 Juliol 1776

La resta del museu és una mostra de barbaritats que deixen en evidència aquestes paraules. El més dur és veure les fotografies i llegir les vivències de les persones que van ser víctimes de l’agent taronja, el poderós herbicida que va acabar amb cultius, selves i persones. Trenta anys després els seus efectes nocius són encara molt presents en les ciutats i els camps de Vietnam: adults i nens amb cossos deformats i membres atrofiats, endarreriment mental, sords, cecs... Centenars de milers de persones encara pateixen les seves seqüeles. Les nombroses protestes que van provocar arreu del món i en els propis EEUU per part de científics, representants, senadors i, sobretot, de veterans nord-americans van aturar aquestes operacions al 1971. Un nou exemple que em demostra que no podem jutjar a la gent d’un país per les atrocitats que fa el seu govern. Nosaltres també en vem ser víctimes, el nostre estimat Aznar va estar a les Açores “en representació nostra”.

Vaig comprar un bitllet de bus a Hanoi, cap al nord, amb parades a Dha Nang, Hoi An i Hue. La primera va ser un error, només unes platges normaletes que havia embrutat un tifó dues setmanes abans. A Hoi An però m’havien dit que estava la millor platja de Vietnam, la Xina beach, i vaig fugir ràpidament de Dha Nang per anar-hi. Ja feia uns dies que viatjava sol i tornava a tenir ganes de compartir, així que quan vaig arribar a l’hostal i vaig veure un parell que sortien amb tovallola i banyador, els vaig demanar que m’esperessin, que marxava amb ells. Eren un argentí i un brasilè. El primer va marxar als dos dies cap a Indonèsia, amb el segon encara hi viatjo. Xina Beach no és la millor platja, a Phu Quoc n'hi ha de millors, però és molt coneguda perquè allà enviaven els soldats americans a descansar durant la guerra. Saber això va alterar el nostre descans en aquella platja, hi vem parlar força. Quants deurien recordar els terrorífics moments a la selva mentre prenien el sol? Com podien descansar sabent que hi tornarien? Quants van morir després de banyar-se en aquelles platges? Ens vem preguntar també com ha de ser banyar-se en les platges de Normandia... espero saber-ho algun dia

Dos dies més tard vem anar a Hue, l’antiga capital de Vietnam i residència dels últims emperadors vietnamites. Vem visitar la tomba d’un dels més coneguts, Tu Duc, odiat pel seu poble perquè va firmar la concessió del Sur del Vietnam com a colònia francesa, la Conchinchina. Un mausoleu preciós que anteriorment va ser el palau on residia però que, de fet, mai va ser enterrat allà i les seves restes i el seu tresor encara estan per descobrir. Una altra visita obligada és l’espectacular ciutadella, que encara està en restauració des que l’aviació subvietnamita i l’artilleria nord-americana la van destruir completament. Una de les batalles més sagnants de tota la guerra, a dins s’hi refugiaven dues terceres parts de la població.

De Hue vem anar a Hanoi, camp base per visitar altres zones del país abans de marxar a Laos. Primer vem anar a la Badia de Halong, un paisatge únic integrat per mes de 3000 illes. Recordo especialment un moment on tots els turistes del vaixell vem enmudir mentre contemplàvem aquella bellesa. Em va semblar meravellós, l’americà però em va assegurar que a Nova Zelanda hi ha un lloc similar però molt més bonic... ja us explicaré. Hi vem passar dos nits, la primera al vaixell i la segona en l’hotel d’una de les illes. La gent que ens acompanyava va fer l’experiència encara més enriquidora, una parella del Quebec i un francès crec que sempre recordaré malgrat compartir-hi només un parell de dies. Tot plegat encara ens va semblar més fantàstic quan vem saber que alguns que anaven amb nosaltres havien pagat 95 dòlars, 55 més que nosaltres, jijiji. Bye, bye, Halong, “on el drag es submergeix al mar”. Diu la llegenda que totes les seves illes van ser creades per un enorme drag que descansava a les muntanyes i que amb la seva cua obria valls i esquerdes. Molts encara creuen que hi descansa.

Vem acabar el país visitant Sapa. Parada obligada si vols conèixer un altra Vietnam. És un poblet a les muntanyes, molt lluny, on hi viu una gent que conviu amb un clima molt més fred. Ja no recordava que era passar fred i allà vaig concentrar en dos dies tot el fred que hagués passat a Barna. El paisatge és el típic amb terrasses d’arrossars que havia vist només en documentals, llàstima que l’hivern ens amagués gran part de la seva bellesa, les fotos que vaig veure de l’estiu conviden a tornar-hi. Aquí la gent és encara més petita, i vesteixen una vestimenta tradicional que, juntament amb uns barrets molt curiosos, els fan peculiars. Són gent que sempre riu, però això ja no és novetat en aquestes terres. Acostumats a la presència de turistes en l’última dècada han après algunes frases en anglès. Més d’una se m’acostava, em preguntava l’edat i marxava. No l’importava gens els anys que tenia, només li feia gràcia dir-me alguna cosa. Quan li responia, es moria de riure una bona estona i se n’anava.

Aquí vem contractar un tour de 3 nits, 4 dies, que a l’igual que amb la badia de Halong és la millor manera de visitar-la. A més, els preus eren barats mantenint el meu pressupost de 20 dòlars per dia. El segon dia vem caminar moltes hores fins arribar a un poblet encara més amunt. El camí estava molt enfangat per les darreres pluges amb pujades i baixades que complicaven molt avançar. Érem 7 persones en el tour, 4 israelians, un francès, el brasilè i jo. D’entrada ens va sorprendre que ens acompanyessin 14 guies menudes, després vem veure que era necessària l’ajuda de fins a dues persones en bastants trams. Al principi, alguns ens vem intentar fer els xulos però, com tots, vem acabar amb una vietnamita a cada ma. Aquell va ser el millor dia a Vietnam. La companyia, el paisatge, el camí, la gent local que ens anàvem trobant, tot plegat va aconseguir que marxés al llit amb un somriure. Algunes d’elles tenien unes marques al coll, i d’altres al front. Em van explicar que es pessigaven el coll per curar els refredats de tos i es cremaven el front amb una banya de bou pel mal de cap. Una de les guies, la més intel·ligent i amb un anglès perfecte, tenia tot el coll marcat. Estava convençuda que funcionava. A casa de la família on vem dormir aquella nit, el nen petit tenia mal d’orella i no parava de plorar. També li van cremar el front. Em van assegurar que la marca marxa els pocs dies.

Us abandono per un deliciós peix que he vist fa una estona. Després ja anirem a descansar, demà ens espera el tubing, una bogeria que s’han inventat aquí a Vang Vient i que promet.... us ho explico a la propera.

Una abraçada a tothom.

Fins aviat

Escrito por jimmyviatge el 04/12/2009 15:31 | Comentarios (5)

Des de Phu Quoc

Hola gent, la última vegada que vem parlar estava a Síria. Fa poc més de dues setmanes però tinc la sensació que ha passat una eternitat. D’allà vaig arribar a Bankok, on només hi vaig estar tres dies a casa d’uns amics. La idea és visitar els països del voltant i conèixer Tailàndia quan torni. De moment, a més del menjar, els preus econòmics i l’amabilitat de la gent, em van sorprendre l’acceptació que tenen del col·lectiu gai, és habitual veure lady-boys, homes gais que vesteixen de dona o, simplement gais, per tot arreu. No és que sigui algu excepcional però si em va cridar l’atenció que els tracten verdaderament com si fossin un més, sense discriminacions ni prejudicis. Algú de vosaltres ha vist a Espanya transvestits atenent en una pastisseria?  I en un càrrec important d’una empresa?.Un dels amics que tinc és enginyer electrònic i treballa en el departament comercial d’una gran empresa, guanya molts diners, i m’ha dit que té un munt de companys de feina que són ladyboys i que, evidentment, no hi ha problema. També vaig al·lucinar quan vaig veure la gent fent cua abans d’entrar l’sky train, una mena de tren que circula a uns 20 m sobre la superfície, com a Chicago. Fan cua a la mateixa andana, abans de que el tren arribi, files d’un, perfectes. Al terra tenen senyalitzat el punt exacta on quedarà la porta del tren quan pari i tots a formar!! I dins el tren la gent riu, si, de debò, la gent està contenta, somriu contínuament, fins i tot dins el tren anant cap a la feina... vaja, com a Barna. Igual!!!

Abans de venir ja sabia que Tailàndia era coneguda per “la terra del somriures”. És cert, i crec de debó que els somriures són sincers.

Bé, de fet només ha estat una primera impressió, als pocs dies vaig marxar cap a Cambodja. Problemes a la frontera, aquest cop no per la visa o les preguntes sinó perquè em van demanar més diners del compte pel visat. Al baixar del tren havia d’agafar un tuc-tuc per anar al punt fronterer. El conductor em porta a una mena d’oficina, em fan la visa, i em demanen 30 euros. És més del que tenia entès però a vegades els preus canvien, i no vaig creure que en una oficina del govern m’intentessin enganyar. Però, de fet, no em refiava gaire, així que vaig preguntar a altres guiris pel preu. Efectivament m’havien enganyat. Vint minuts més tard em presentava en aquella oficina en un cotxe de policia... Desconeixia completament que sabia tants insults en anglès, ho sento molt, però m’havia de desfogar!!!. Estic fart que sempre m’intentin enganyar, especialment els conductors de taxis, tuc-tus o del que sigui. Són iguals en tots aquests països, els pitjors a l’Orient Mitjà. Vaig aprofitar que sabia que m’havien enganyat i que tenia un poli al costat per desfogar-me de debò...!!! Eren només 8 euros, que aquí em semblen una barbaritat, però sobretot em molesta que en viatjar sol et veuen més vulnerable i t’enganyen .

Si a Tailandia la gent és amable, educada i riallera, a Cambodja ho són encara més (conductors i fronteres al marge), i a mesura que anava coneixent la seva història més recent, cada cop costava més d’entendre d’on sortia tan carinyo per tothom. Com era possible que darrera d’aquests somriures hi hagués una història tan terrible....?

La primera aturada va ser a Siem Riep, camp base per visitar les ruines d’Angkor, la que està considerada la vuitena meravella del món. Recordeu aquella campanya a Espanya perquè tots votéssim l’Alhambra? Doncs va guanyar Angkor. Cada cop estic més fart de banderes i comportaments patriòtics, a que ve això de votar tots a l’Alhambra, com a borregos, com a ovelletes, només pel fet de que estigui a Espanya....? és que som imbècils? és que no tenim criteri? i si a mi m’agrada més un altre lloc, que? Tots els països van fer el mateix amb la seva pròpia “meravella”? segur que no, perquè a Cambodja hi ha poc més de 20 milions d’habitants.... Començo a estar fins el gorro del discurs “al meu país això és millor”. Els acostumo a tallar molt el rotllo a aquesta gent. És com els estadounidens que em diuen que són d’Amèrica, jo després els hi dic que sóc d’Europa. Es sorprenen i em pregunten de quin país i jo els hi pregunto el mateix. Només hi ha un país a Amèrica, o és que tot el continent és seu? El noi amb el que estic viatjant des de fa 10 dies em va dir que era dels Estats Units. Un gran tio.

Tampoc és dels que et parla meravelles del seu pais cada dos per tres. Es bastant critic amb el seu gobern i, tot i estimar molt la seva terra i la seva gent, va marxar d’alla fa 4 anys cansat de George Bush. Ara viu a Nova Zelanda. Hem parlat un munt dels EEUU, i m’està ajudant molt a entendre’l millor. M’ha defensat molt a la seva gent, manipulada per uns medis de comunicacio molt afins al gobern. De tant en tant em llença perles com que el capo número 1 de la droga al món és George Bush pare, i és el principal motiu pel qual encara són a Afganistan, per controlar l’opi (crec recordar que el documental Zeitgeist II també diu alguna cosa semblant ). O com George Bush fill va repartir per tot el país unes màquines per anar votar, tant confuses que l’acabaves votant a ell, sí o sí. Així va guanyar les segones eleccions en un país on molta gent ja el veia com un impresentable.... .

Ufff, ja em passa com quan dono classe....  us estava parlant de Cambodja!!! Sí, no m’estranya que la gent votés a Angkor com a vuitena meravella. Palaus d’una excepcional bellesa repartits en 200km2 de boscos. Les llacunes i el verd de la vegetació, en contrast amb la pedra fosca dels palaus maltractada pel temps, creen una atmosfera molt especial i multipliquen encara més la bellesa dels propis temples. Va ser una de les civilitzacions més poderoses i desenvolupades de tots els temps, però la seva mate riquesa la va tornar insostenible. El regne Jemer va perdurar des del segle IX al XV. La ciutat va agafar tals dimensions que es va tornar insostenible i va desaparèixer. Els canals d’aigua que van fabricar no van poder amb el milió d’habitants que hi vivien i, la mateixa obra d’enginyeria que la va convertir en un imperi la va portar a la ruina. El lloc és magnífic, hi ha turistes que només entren a Cambodja un parell de dies o tres per visitar Angkor i marxar a altres països del voltant, però amb temps, val la pena quedar-se almenys 10 dies.

Allà, a Siem Riep també vaig visitar una granja de cocodrils, una fabrica artesanal de producció de seda i el museu de la guerra. El vem veure de camí quan tornàvem en tuc-tuc cap a l’hostal i vem decidir parar. De quina guerra parlaria? Aquest país ha patit tant que ni tan sols concretava una guerra, era simplement el museu de la guerra. Era descobert, no hi havia ningú, només jo, l’americà i un alemany que també anava amb nosaltres. Vem pagar 3 dòlars i un noi ens va fer la visita guiada. El museu era una esplanada enorme amb tancs, artilleria, canons, mines, armes, un helicòpter de guerra, un avio.... El primer que vaig preguntar (imbècil!!) és si podia entrar en un dels múltiples tancs vells que hi havia. El noi em va dir que cap problema però que m’esperés al final de la visita, aleshores tindríem temps per pujar on volguéssim i fer fotos.

El guia va resultar ser una víctima dels milions de mines que encara hi ha repartides pel país. Va rebre l’impacte d’una mina als 8 anys i una altra als 11. Ens va mostrar la metralla que encara té al voltant d’un ull que gairebé no veu. Els dos amics que l’acompanyaven van morir.

Els nombrosos conflictes dels últims 30 anys han fet de Cambotja un dels països amb mes mines antipersones i bombes per explotar del món. Mes de 6.400 pobles estan contaminats, provocant entre 60 i 70 víctimes civils cada mes, el 17% moren i un 25% sofreixen amputacions. Per tot el país et trobes mutilats demanant almoina.

Ens va ensenyar mines de tot tipus i el seu funcionament. Un parell de setmanes abans havia vist la pel·lícula “en tierra de nadie” a l’ordinador, em va impactar un munt i recordo tenir present durant uns dies aquella mina tan fatídica. Aquell noi ara me la mostrava, la mateixa, i ens explicava com a la pel·lícula, que si algú la trepitja és qüestió de temps que mori o quedi mutilat perquè és impossible desactivar-la, en quan deixi de trepitjar-la explotarà.

Aquí va posar mines tothom: els Jemers rojos, l’exèrcit vietnamita, l’exèrcit cambojà, l’exèrcit tailandès i inclús els propis camperols per defensar les seves viles de l’arribada dels soldats. I no, no hi ha mines nord-americanes, però si queden moltes bombes seves que van llençar durant la guerra del Vietnam; a Cambodja van caure més bombes que les que van llençar els bombarders aliats durant tota la segona guerra mundial.

Va iniciar la visitar parlant de la guerra del Vietnam, de com els americans van bombardejar Cambodja buscant vietnamites amagats matant més de 600.000 cambodjans civils. De la guerra civil del 1970 al 1975 i del posterior genocidi de Pol Pot.... va acabar amb llàgrimes als ulls. No enteníem com aquest noi podia explicar cada dia tot aquest horror si ho havia viscut de tant de prop i encara l’afectava tant..... imagino que ho deu fer pel record dels seus amics, i perquè el màxim de gent possible sàpiga una veritat bastant desconeguda pels països occidentals.

Quan va acabar la visita guiada no vaig voler fer ni una foto, i molt menys entrar dins d’un tanc. Em vaig sentir molt estúpid d’haver-ho volgut fer minuts abans.

Després d’Angkor vem anar cap el sud, per conèixer les platges i fer snorkel a unes illes que hi ha a uns kilòmetres. Després del Mar Roig ja tot em sembla poca cosa... i a més va ploure dos dels tres dies que hi vem ser. En aquell poblet però vaig descobrir que aquí la gent menja insectes, els bitxos més fastigosos que us pugueu imaginar. No només mengen serps i aranyes, també “cucarachas”, negres, petites i enormes, cucs, “saltamontes”... jo que sé. Mireu les fotos al facebook i sabreu a que em refereixo.

Els últims dies els vem passar a la capital, el millor lloc per conèixer de més a prop l’època més dramàtica de Cambodja i saber exactament qui era aquest tal Pol Pot. De fet, fins a la seva mort, el 1998, les fronteres del país van estar tancades als estrangers. Des d’aleshores s’intenta oblidar l’època en que la tragèdia i l’horror eren la tònica diària, situació en que els jemers rojos van atemorir a la població amb les seves matances i el seu govern. Si volíem conèixer de primera ma que va passar durant aquells anys havíem d’anar als camps d’extermini i la presó S-21.

Durant gairebé 4 anys, del 75 al 79, a Cambodja va tenir lloc l’experiment d’enginyeria social més atrevit i radical de tots els temps, sembrant el país de cadàvers: al voltant de 2 milions de morts per una població de 8 milions.

Un comunisme radical on no hi havia ni instituts, ni universitats, ni moneda, ni esport, ni tribunals, ni distraccions..... En una jornada de 24 hores no es tolerava cap temps mort. La vida quotidiana es dividia en 12h de treball físic, dues hores per dinar, tres pel descans i l’educació i 7 per dormir. La idea era retornar a les arrels del Cambodja antic on la gent treballaria la seva terra i menjaria del seu treball evitant l’explotació dels imperialistes.

Pol Pot i els jemers rojos van iniciar al 1970 la guerra civil recolzada pel govern vietnamita, mostrant ja aleshores una extrema crueltat, maltractant i executant a prisioners i les seves famílies reals o inventades, monjos budistes, gent sospitosa en general....

Però això només va ser un preludi del que arribaria en aconseguir la victòria al 1975. La primera mesura immediata va ser desallotjar els 3 milions d’habitants de les ciutats (a qui considerava paràsits). Tothom al camp a treballar, provocant la divisió entre els camperols de sempre i els de la ciutats reconvertits. Només es cultivava arròs, i malgrat haver més ma d’obra, el menyspreu per la maquinària i la planificació central van reduir en un any a la meitat la collita. Cap cambodjà va poder gaudir el fruit del seu treball i famílies senceres van morir de gana, desnutrició i infeccions. En aquestes condicions es van donar casos de canibalisme.

Mestres, doctors, científics, investigadors, estrangers o locals van ser perseguits, empresonats, interrogats i posteriorment eliminats. La por era que aquesta gent informada es revelaria al règim i formaria una revolta.

La família era considerada una forma de resistència natural al poder absolut del Partit, que havia de portar a l’individu a una dependència total de l’Estat. Per tant, les famílies eren separades i l’autoritat paterna castigada: l’educació era responsabilitat exclusiva de l’Angkar. Els sentiments humans eren despreciats i considerats un pecat d’individualisme. Una supervivent va explicar recentment, em sembla que al Mundo que, en intentar ajudar a una veïna, la van recriminar dient-li “No és el teu deure ajudar-la, al contrari, això demostra que encara tens pietat i sentiments d’amistat. Has de renunciar a aquests sentiments i extirpar de la teva ment les inclinacions individuals”

Els esclaus pertanyien al sistema, no a si mateixos. La seva vida és totalment regulada. Havien d’evitar qualsevol error, inclús involuntari, una relliscada, un got trencat, no podia ser un error sinó una traïció contrarevolucionària que conduïa a un càstig segur, a vegades, la mort.

Els nens tampoc es lliuraven de la crueltat del sistema carcerari. Molts eren empresonats per robar menjar. Els guardians els apallissaven i donaven petades fins que morien. Els convertien en joguets vius, penjant-los dels peus, després tractaven d’encertar amb les seves petades mentre es balancejaven. En una mena de recipiens els enfonsaven i, quan començaven les convulsions, deixaven que tornés a respirar per submergir-los de nou.

En els camps la brutalitat era també present en el moment de l’execució. No podien permetre el luxe de gastar bales en “gent inservible”. Només el 29% eren disparats, el 53% moria amb el crani aixafat, el 6% penjat i el 12% apallissats. Era freqüent l’ús dels cadàvers com abono. La gran majora de la població Cambodjana actual no sobrepassa els 40 anys.

Havia sentit a parlar del genocidi de Cambodja, d’aquest tal Pol Pot (va morir al 1998, amb 73 anys) però no tenia ni idea ni perquè, ni quan havia succeït, ni perquè, ni com. Amb el que ens han ensenyat a l’escola, per reportatges, documentals i pel·lícules, infinitat de pel·lícules, ho sabem tot de l’holocaust nazi. Un episodi terrible que tots coneixem i que vem tenir a prop de casa, però que crec que ha monopolitzat els horrors del passat segle i no ens ha permès conèixer d’altres que són iguals o, com consideren aquí, pitjors.  De fet la ONU es va crear després de la segona guerra mundial perquè no es tornès a repetir una altra brutalitat com la de l’holocaust..... està clar que no van aconseguir els objectius. Durant l’època de Pol Pot no es van voler escoltar les poques veus que explicaven el que estava passant allà.

Tot plegat encara es fa més dur quan coneixes aquesta gent. El segon dia a Cambodja i sense encara ser conscient de tota aquesta barbàrie, li vaig comentar a l’americà que m’estava enamorant de la gent d’aquest país, no només per la seva amabilitat, pel seus somriures i la seva enorme hospitalitat, tenen alguna cosa més, una mena de puresa interior difícil d’explicar. Me’n recordo que vem estar parlant una bona estona d’això. Una manera de ser que encara té més valor després de conèixer la seva terrible història. Recordo que a Israel, amb els turistes que vaig conèixer, alguns jueus, parlàvem del caràcter sec i una mica antipàtic dels israelians. Tots ho justificàvem en lo molt que ha patit aquest poble, per les persecucions i maltractes que han patit durant segles, i que va desembocar en el brutal extermini de la segona guerra mundial. Em sembla que la història dels cambodjans i la seva gent no ajuden gaire a argumentar aquesta teoria.

Em sentia amb l’obligació d’explicar-vos amb detall la història d’aquesta gent per compensar la vergonya de no saber gairebé res abans de venir aquí. Disculpeu el rotllo però necessitava fer-ho.

Després de creuar la frontera en un petit vaixell a través del riu Mekong, vem arribar a Vietnam. Allà vem conèixer una vietnamita que va marxar de petita al Canadà i que, de tant en tant, torna per saber més del seu país. Es dirigia a unes illes paradisíaques que hi ha al sud, no gaire turístiques, ni cares. Vem arribar ahir, i vem celebrar que havíem arribat a Vietnam amb un sopar a lo grande a la platja, amb un deliciós peix fresc, ostres i un bon vinillo per menys de 5 euros per cap. Aquesta illa és meravellosa. Platges espectaculars i una jungla espessa que visitarem. Demà però anirem a fer snorkel a unes illes més petites que són encara millors. Estic pagant només 3 euros per dormir i aquesta nit compartiré un petit tauró amb la canadenca per 2 euros.... (el vull provar al menys un cop, i d’aquests n’hi ha molts per aquí)

Gent no sé quan sortiré d’aquesta illa!!!!

Una abraçada a tothom.

Fins aviat

Escrito por jimmyviatge el 02/11/2009 16:27 | Comentarios (17)

Adéu Orient Mijtà

Hola gent, demà deixo l’Orient Mitjà. Han estat 40 dies en l’àrida terra de Síria, Líban, Jordània i Israel. El paisatge és desèrtic, amb una sorra molt clara, terra que no sembla fèrtil però que et sorprèn amb vegetació resistent i amb oasis de molta vida. Israel és el país que l’ha rentabilitzat millor, ha estat capaç de convertir en zones verdes i desenvolupament el no res, un canvi paisatgístic no gaire sostenible i que poder a la llarga acabaran pagant. Sembla que el riu Jordà és la principal víctima i el motiu pel qual el Mar Mort disminueix cada vegada més, avui ja a 400 m sota el nivell del mar.

És el moment ideal per marxar al sud-est asiàtic, ara vull selva, humitat, verd, diferent menjar, diferent cultura, diferent història, rostres diferents,..  El que he vist i conegut ha estat més que interessant, s’han acomplert les expectatives, hi ha coses que m’han encantat i d’altres que no tant, però l’important és que ja ho conec, ja he viscut de prop les particularitats de la zona, la seva història antiga i més recent, les religions, opinions i alguna que altre injustícia. No ho he pogut fer en profunditat, sóc un turista, no un japonès que es recorre tres països en 8 dies, però no deixo de ser un viatger i això sempre té limitacions.

Us escric des de Síria, finalment vaig decidir acabar els meus últims dies al país on he residit més temps i d’on agafo el vol cap a Bangkok. Ho podria haver fet al Cairo però necessitava relax, no tres dies intensos a Egipte mirant d’aprofitar el temps al màxim. Ja el coneixeré més endavant i bé. Hauria de tornar igualment i no tenia sentit anar-hi per pocs dies. Acabo, per tant, aquesta primera part del viatge a Damascos, una ciutat que em conec bé i que em dona la tranquil·litat necessària per fer balanç de tot lo viscut.

Des d’aquí faig memòria de Petra. Recordo viure l’inici del dia amb emoció, el llarg congost de l’entrada abans de veure el temple Al-Khazneh va ser magnífic, el vaig fer sol, vaig avançar  un parell de grups i vaig creure que seria el primer en trobarme’l, aparexent majestuós en qualsevol corba. Ja el veia, primer per l’escletxa que em permetia el congost i després tot sencer..... hi havien ja unes 100 persones, però no em van treure la màgia del moment. Sé que hi ha molts temples al món, i de més interessants, però feia temps que desitjava veure concretament aquest. El vaig contemplar durant més d’una hora. Després descobreixes que hi ha un munt de temples que l’acompanyen, a més d’infinitat de tombes, un teatre, un monestir i la zona dels sacrificis, tot molt interessant de veure però ja no vaig sentir el mateix. Amb un dia sencer es pot visitar tota la zona, vaig conèixer un noi que havia comprat el val de tres dies i va acabar  tan fart que va estar a punt de degollar un turista en la zona de sacrificis..... Gran civilització la dels Natabeus, els primers àrabs que van arribar a la regió.

Abans d’arribar a Jerusalem, vem parar al Mont Nebo i Betania, encara a Jordània, on se suposa que Yahvé va mostrar a Moises la terra promesa i on es va batejar Jesús, respectivament. Els arqueòlegs estan convençuts que han trobat el lloc exacte del bateig, el guia ens va explicar el perquè i semblava creïble. Allà ja vem estar a menys de 5 m d’Israel, refrescant-nos al riu Jordà que fa de frontera, en una zona militaritzada on només pots accedir amb un autobús concret i a unes hores determinades. La colombiana va demanar de banyar-nos però es necessita un permís especial.

Així que cap al Mar Mort..... arribar, i corrents cap a l’aigua, era tard però encara feia molta calor. Vem contemplar la posta de sol mentre suràvem. Com ja havíem pagat per entrar a la platja privada vem decidir dormir allà, la colombiana amb el morro que la caracteritza va aconseguir un petit matalàs i amb la meva manta vem fer nit a la sorra. I a l’igual que vem fer al Mar Roig, només despertar-nos ja vem llençar-nos novament. No vem passar gens de fred, el microclima que hi ha a 400m per sota del nivell del mar permet dormir al ras sense problema.

M’havien dit que al Mar Mort sures, que és difícil enfonsar-te, que sembla que l’aigua t’expulsa a l’exterior, i sempre m’havia costat d’imaginar.... però és tal qual, un mar únic en el món.
Si jo l’hagués de descriure inclouria que és molt, molt salat, i que et recorda contínuament qualsevol ferideta que tinguis a la pell, que és un aigua oliosa, i que pots fer la parida de cobrir-te completament d’un fang que diuen té moltes propietats..... des de “Lucia i el sexo” que desitjava fer-ho. Però carai, com picava tot, tenia l’esquena una mica cremada del Mar Roig i del desert a Jordània i aquella aigua i fang no deixaven de recordar-m’ho.

Després de passar-hi el matí vem fer via cap a la frontera amb Israel. Un dels punts forts del viatge era Jerusalem, i ja la tenia cada cop més a prop, hi volia passar uns dies, sentir que era viure allà. Al final n’hi vaig passar 6, amb alguns moments de crisi on reconec vaig estar a punt de fugir-hi, fins i tot, em vaig arribar a comprar un bitllet cap el Cairo que al final no vaig utilitzar.

Però primer quedava la frontera, sabia que tard o d’hora aconseguiria entrar perquè n’hi havia dos més, però volia fer-ho ja, al King Hussein Bridge i sense segell al passaport per poder tornar a Síria.

De fet tot va anar bé, bastant ràpid, pensava que hauria d’esperar a la colombiana una bona estona, a ella la cridaven més sovint que a mi per fer-li preguntes però, al final va ser al revés.

En l’últim control, quan ja veia a la colombiana a l’altre costat em van registrar la motxilla. D’entrada cap problema... vaig entrar en una saleta i em van demanar que l’obrís, i que després marxés. Vaig veure que es posava uns guants de làtex mentre ho feia...

Quinze minuts més tard vaig veure que sortia  i cridava a un home de seguretat perquè vingués. Van tornar a entrar els dos. Vint minuts més tard van sortir i es van posar a parlar amb dos més, els quatre em miraven mentre parlaven, jo intentava ficar encara més cara de bon nen de la que tinc. De fet no entenia res, no comprenia quin problema hi havia a la motxilla. Tenia llibres, l’ordinador, però res que els pogués desagradar. Bé, poder sí, en uns apunts d’història hi havia un mapa d’Israel on es veia l’evolució de la invasió israeliana en territori palestí.... però joder, és història, ho vaig treure del wikipedia. Era només un mapa, això no em feia perillós, no?

Al cap d’una estona, dos d’ells s’acosten i un em diu que ara vindran uns membres de seguretat a fer-me algunes preguntes. Més preguntes!!! serà pel mapa? Així que torno a seure i els quatre es tornen a reunir per parlar, un d’ells em mira contínuament, i jo intento mostrar-me tranquil. No deixava de repetir-me que lo pitjor que podia passar era no entrar..... Ve un cinquè home i em demana el mòbil, se l’emporta. Miro al meu voltant i no hi ha ningú, tots han creuat ja, tampoc èrem gaires.

Sembla que “los polis duros” no venen.... passen 15 o 20 minuts més i s’acosten els mateixos dos a fer-me les preguntes. Algunes les repeteixen, buscant sempre que em contradigui, jo no tinc res a amagar i amb la veritat és impossible que m’equivoqui. Al final detecto el problema....

Havien trobat dos bitllets siris dins d’un llibre... la mare que els va matricular!!! tant de jaleo per dos putos bitllets que no eren més de tres dòlars al canvi. Novament els hi explico la veritat. El meu pare col·lecciona bitllets, en tinc de tots els països que visito i els guardo dins d’un llibre perquè no s’arruguin. No van tenir suficient, els vaig tenir que ensenyar tot l’itinerari del meu viatge, un va demanar que li obrís l’ordinador però l’altre va dir que no calia, que ja podia passar. Que paranoics, sabien que havia estat a Síria, tinc el visat al passaport i jo els hi vaig dir, que hi ha d’especial en guardar-se dos miserables bitllets? Es pensen que puc començar una nova intifada amb dos bitllets siris dins d’Israel?... Per molt complicada que sigui la zona, tot plegat em va semblar massa exagerat.

Finalment a Jerusalem. Em van impressionar molt els jueus, amb una estranya indumentària i el cap pelat però amb dos rinxols llargs, un a cada costat. Un barret de copa, o un altre enorme i pelut que recorda al dels russos però gegant. Estèticament horribles i molt lletjos, si un era lleig l’altre ho era encara més. Sento la vulgaritat del comentari però això em va cridar molt l’atenció. Primer els vaig veure creuant la ciutat vella sempre ràpid, mirant al terra, com si tot el que hi ha al voltant no anés amb ells, i especialment ràpid quan creuaven la zona musulmana.

Al mur de les lamentacions m’hi vaig passar vàries hores, crec que hi vaig anar quatre cops. T’hi pots acostar fins a tocar-lo, vaig passar-m’hi una bona estona entre jueus i amb la ma sobre la pedra, intentant captar alguna energia.... però res. Em sentia tan estrany allà al mig que la incomoditat em bloquejava els sentits. Tots amb la seva indumentària, grans i petits, nens de només 5, 6 anys, amb la Torà a les mans i llegint. Em miraven estranyats, jo els somreia o feia alguna burleta però mai vaig obtenir resposta. Ni al mur, ni fora. Els grans movien el cos endavant i enrere, llegint, cantant, algun gairebé plorant. Em va cridar l’atenció sobretot un nen de no més de 8 anys, emocionat, en trance, davant del que va ser el temple de Salomó i lamentant que només quedi una petita part (mireu les fotos i vídeos que encara no he penjat). Algun em mirava, però molt pocs. Jo estava allà al mig, gravant-los amb la càmera i al·lucinant amb el que veia però semblava que no els importava gaire. Em vaig sentir com un extraterrestre, va ser una sensació molt rara, jo era l’estrany allà però jo portava la càmara i els filmava. No és tan fàcil de fer al Mea She'arim, el barri-gueto on viuen jueus ultra ortodoxes i que constitueix l'únic exemple que resta de gueto jueu tal com eren a l'Europa de l'Est abans de l'Holocaust. Vaig llegir que la seva estricta interpretació de la Llei Jueva fa que la seva actitud cap als visitants pugui ser poc amistosa. Qui passegi pels seus carrers s'ha d'adaptar a les seves peculiars regles, s'han donat fins i tot casos extrems de llençar pedres sobre visitants per considerar que han trencat les seves regles de conducta. Algunes d’elles són que les dones no poden vestir roba curta i ni tan sols pantalons llargs, sinó faldilla llarga i mànigues també llargues; els homes han d'anar amb pantalons llargs; i les parelles no poden anar agafades de la mà i molt menys vessar-se. També fer fotos pot ferir susceptibilitats.... però jo no vaig tenir problema, només cal ser una mica discret.

Em van explicar que els territoris palestins que ocupen els jueus els omplen amb aquesta gent, creant muralles socials que poden ser més efectives que les de pedra. El problema és que aquesta gent no treballa, la seva religió els ocupa tot el dia i viuen dels diners que reben del govern. En un diari vaig llegir que volien ocupar un desert a prop d’unes indústries, però que s’estaven plantejant fer-ho amb jueus normals, que fossin productius, perquè en aquella zona hi havia feina.

En aquest mateix barri vaig anar a un sopar jueu que organitza un rabí cada divendres i dissabte, el que dura el Sabbath. Era gratuït. Ens va convèncer un australià jueu perquè l’acompanyessim. Inicialment hi vaig anar amb curiositat,  però ràpidament em vaig començar a preguntar què carai fotia jo allà!! Era un menjador petit, tots estàvem molt a prop, dones a un costat i homes a l’altre. Durant el sopar el rabí aprofitava per fer discursos, aleshores tothom callava i deixava de menjar. Al final, va ser el torn dels presents, tothom que volia s’aixecava i expressava el que sentia. Parlaven de lo orgullosos que estaven de ser jueus, de formar part d’una comunitat on tothom s’ajuda, de sobreviure encara malgrat les persecucions, de la riquesa espiritual que proporciona la Torà, ....... que carai fotia jo allà? Tots, tots, eren jueus, estava en una taula amb 7 persones més que no coneixia de res i que estaven vivint un moment molt especial en comunitat. Allà en mig, vaig recordar un dia, a Barcelona, que em van convidar a un seminari de poesia russa, em van assegurar que aniríem a un teatre on es llegiria en rus però amb traducció al català. Doncs bé, vaig acabar en una taula rodona, en una petita sala, amb 8 russos, llegint poesia en rus i comentant els textos, també en rus, és clar. Vaig passar-m’hi més d’una hora i mitja sense dir ni una paraula, i tots mirant-me estranyats preguntant-se que feia allà sinó volia opinar sobre la poesia, no es van adonar que jo no era rus. Qui em va convèncer i acompanyar, també russa, se li anaven caient les llàgrimes de riure sempre que podia dissimular. Aquell seminari va durar una hora i mitja, aquest sopar més de tres. Molt interessant, de debò, però després de la primera hora jo ja volia marxar!! Eren jueus normals, no ortodoxos, només portaven la kipà al cap, però regnava un sentiment i comunió jueva que evidentment no anava amb mi. Van acabar ballant, pujats a la cadira, cantant efusivament i picant de mans amb força, un d’ells em va agafar del braç perquè m’hi apuntés.... vaig assenyalar el peu com si tingués dolor.... Nens, m’hauríeu d’haver vist per un forat, avui encara riuríeu....

Aquells 6 dies van coincidir amb la festivitat jueva del sukot, 5 dies després de celebrar el Yom Kipur (tranquils, jo tampoc sabia el que era). És una setmana complicadeta i t’adones ràpidament per la quantitat de policia i exèrcit que hi ha en tota la ciutat, especialment la part antiga. Durant aquests dies tanquen l’Esplanada de les Mesquites, el segon lloc més sagrat dels musulmans després de la Meca, aquí es troba la roca des de la qual suposadament el profeta Mahoma va ascendir als cels i, on també s’honra el sacrifici realitzat per Abraham quan va immolar un anyell en lloc del seu fill Ismael. El problema és que una de les parets de la plaça és el mur de les lamentacions i a l’altre banda hi ha un munt de jueus resant. Per evitar que cap musulmà llenci res a l’altre costat en aquesta setmana tan important per ells, s’ha prohibit entrar a tots els turistes i a qualsevol musulmà menor de 50 anys. Els joves no podien entrar a un lloc tan sagrat per ells i, era xocant veure, a molts d’ells, resant en direcció a la mesquita i davant de soldats israelians armats fins les dents.

El divendres em dirigia cap el “monte de los olivos”, mig coix encara pel peu, i vaig sentir molt de xivarri en una zona d’edificis molt vells que veia lluny. Al principi pensava que era només el pati d’una escola (companys, segur que m’enteneu) i vaig intentar trobar-la, però uns crits estranys van fer que m’hi fixes més. Aleshores vaig veure gent que corria, tot un carrer ple de persones que fugien o es dirigien a algun lloc, de sobte, foc, tres o quatre flashos i fum.... no sabré mai si eren trets o només petards. Trec la càmera ràpid per gravar, però el zoom no arriba on si ho fan els meus ulls. Més gent corrent... i després el silenci. Quan giro el cap veig un altre turista amb una càmera de gravar, ell poder si podrà veure les imatges amb calma.

A dalt del “monte de los olivos”veig tres televisions gravant aquella zona, des d’allà es veu molt millor, torno a veure corredisses, la policia ha arribat i els persegueixen per un altre carrer, els altres fugen però sembla que tot queda aquí...

Després vaig saber que aquell era el barri musulmà de les afores de la Ciutat Vella, i com era divendres, el seu dia festiu i on visiten més la mesquita, van expressar el seu malestar per no poder entrar a la gran esplanada. No sé si va sortir alguna cosa per allà, aquí les televisions van fer ressò de l’incident.

I un munt de coses més però impossible explicar-ho tot per aquí. Us he explicat el que m’ha passat pel cap i, per tant, el que més m’ha cridat l’atenció durant els últims deu dies....

Molt interessant l’Orient Mitjà. Segur que ens  tornem a veure, han quedat algunes coses pendents. La propera vegada que escrigui ja serà des del sudest asiàtic.

Un beso Fer, te hecho de menos hermano!!!

Petons novament a la família i a tothom que s’empassa les parrafades.

Fins aviat.

Escrito por jimmyviatge el 14/10/2009 16:40 | Comentarios (9)

Des de Petra

Hola gent, avui des de Petra. Fins demà no visitaré les runes, fa quatre dies que dormo a la intempèrie i menjo pa amb alguna cosa, i avui és dia de gaudir d’algu tan simple com sopar en una taula i dormir en un llit! Mentre espero, us explico.

Em sembla que ja us vaig dir que havia d’entrar a Jordània per arribar a Jerusalem. Bé, doncs com la frontera jordana-israelí tanquen massa aviat vaig fer nit a Amman. Vaig trobar un hotel molt barato i encara em feia mal el peu, així que vaig decidir quedar-me un parell de dies, mirant pelis de l’ordinador, estudiant, llegint, xerrant, i només sortir per menjar. Sabia que a Jerusalem caminaria un munt i el peu no estava preparat per fer-ho. A l’hotel vaig conèixer una colombiana que fa mesos que viatja, li havien robat la càmera a Beirut i li havien dit que a Aqaba, al mar Roig, són més barates perquè es una ciutat lliure d’impostos. Jo vaig pensar que també seria bona idea anar-hi i deixar Jerusalem per més endavant, dos dies més de platja seria encara més descans pel peu.

Així que cap al mar Roig, a conèixer aquest mar que diuen té tanta vida. Tenia les meves ulleres d’snorkel, el meu carnet de busseig, i una mena de pareo-tovallola que em vaig comprar a Aleppo… no necessitava res més. Era un bon moment per gaudir de platja i carregar piles per les properes setmanes.

Va ser posar-se les ulleres, caminar un parell de metres, ficar el cap a l’aigua i no poder treure’l fins 72 hores més tard. Coralls de tots colors, peixos escorpí, peixos pedra, peixos pallasso, peixos lleó, una manta… i molts d’altres que no conec. Era un festival de colors, infinitat de peixos i coralls blaus, liles, verds, vermells, ratllats… no calia buscar res, només mirar, tot ho tenies allà. La colombiana i jo, no paràvem de cridar-nos un a l’altre per compartir el que havíem trobat. L’últim dia ja no interrompíem el documental de la 2 que veia cadascú, simplement ens ho explicàvem després.

El primer dia va ser una excitació constant, realment no ens creiem que poguéssim veure tot allò a pocs metres de la costa. Les platges no són res de l’altre món, més aviat brutes i amb poca sorra, però no importava gaire perquè només sortíem de l’aigua en poques ocasions, quan agafàvem fred.

Al dia següent vaig fer dos immersions, jo sol amb un monitor. En la primera, a més de l’espectacle de vida ja comentat, vaig visitar un enorme vaixell a uns 28m, ja n’havia vist algun però mai tan gran com aquest. Vaig poder entrar-hi i, fins i tot, xerrar una estona en una cambra d’aire que ha quedat atrapat. Dues hores més tard vaig fer la segona, a només 18 metres, al que anomenen ‘el jardí japonès’, crec que el nom parla per si sol i no cal explicar massa cossa més. En aquesta vaig aguantar més de mitja hora perquè ja no estava tan nerviós com en la primera i vaig saber respirar més lent, feia 3 anys que no bussejava. El monitor em va dir que segurament podria veure tortugues però no vaig tenir sort.

Vem decidir quedar-nos un dia més. No ens cansava passar hores i hores en les aigües d’aquest mar, volíem veure més, i la última nit vem dormir a la platja. Podríem fer snorkel en les últimes hores de llum i al dia següent de matinada, ens havien dit que encara es veien més peixos perquè sortien a menjar!!! Aquell mateix vespre vem saber que era cert. I al matí, ens vem llevar d’hora, vem caminar els tres metres que ens separaven de l’aigua i tornem-hi…. Tres minuts després vaig sentir un crit … una tortuga, una tortuga!!!! …. Crec que en aquell moment vaig superar algun record olímpic, quan ho va repetir per tercera vegada jo ja havia arribat. Va ser el moment més emocionant d’aquells tres dies. Em feia molta il·lusió veure`n una, però en cap moment em vaig  obsessionar en trobar-la. Sabia que era qüestió de sort i jo no podia fer-hi res. Al final vaig tenir el meu regalet.  Feia més de mig metre, estava menjant, el cap mirava avall i no es va adonar que estàvem a poc més de 2 metres. Estava a sobre un corall i la profunditat no superava els 40 cm, de fet les potes sortien a la superfície…. Després de 20 segons massa curts, ens va veure i va desaparèixer…. Ufff!!! Us prometo que al desert, quan tancava els ulls, encara veia peixos de colors….

Després de la tortuga vem aguantar un parell d´hores més, ja sortia fum de l’esquena i el desert de Wadi Rum ens esperava. L’objectiu era aconseguir un tour d’un dia o dos en camell…. Així que direcció Wadi Rum, els últims 20 km en autoestop perquè no hi havia busos directes i passo de taxis.

Ens va recollir un personatge en un cotxe destartalat, era beduí, amb una mena de xilaba, tota blanca i el seu palestí vermell al cap, amb una aro negre a sobre que el subjectava. Semblava tenir 80 anys però després vem saber que no en tenia mes de 60. Al final vem acabar coneixent a les seves dues dones i els seus 14 fills…. un altre món!!. Resulta que un dels seus fills era guia i organitzava tours, i quan vem arribar a casa seva ja ens esperava. Mentre creuàvem el “poble” no vem veure cap guiri, i ja vem sospitar que seria difícil trobar algun tour organitzat.

Ens van fer entrar en una saleta plena d’estores i coixins, ens van portar un te i a negociar. La colombiana em va assegurar que aconseguiríem un bon preu, que se li donava molt be regatejar…. Joder!!! El beduí va quedar desconcertat, amb la cara desencaixada, sense entendre com havia rebaixat el preu inicial de 225 euros a 120. Tres nits al desert, la primera en una haima, la segona amb una família de beduins i la tercera on volguéssim…. Dos dies sencers en camell, els dos sols amb un guia, i provisions de menjar i aigua per, només, 60 euros cadascú.

Després de negociar ens van portar en el mateix cotxe destartalat cap el primer campament, quan ens llevéssim ja haurien arribat els camells. Els dos sols amb un guia al desert de Lawrence d’Aràbia. En tots aquests dies no vem veure cap tour més en camells, només 4x4 que feien visites d’un dia. Feia dies que sentia que estava de sort, després de molts problemes amb la càmera i el peu, i algun altre amb l’ordinador que m’he estalviat d’explicar, ara tot semblava perfecte.

Després d’un mar meravellós, ara ens trobàvem en un dels deserts més bonics del món. A més de recórrer gairebé tota la part més bonica, vem veure la casa de Lawrence, muntanyes de roca de totes les formes possibles, ponts de roca naturals, canons i, fins i tot, el domini total del camell. El guia ens el deixava portar gairebé tot el temps i, a estones, estàvem bastant lluny un de l'altre.

El millor moment va ser la posta de sol. Hi ha un privilegiat per veure´l i nosaltres hi vem anar l’últim dia. Quan vem arribar no hi havia ningú més. Jo vaig veure una muntanya de roca i vaig mirar de pujar uns metres. Vaig començar a grimpar, a grimpar, era molt i molt fàcil. Mentre pujava no era gaire conscient de la vista, només em concentrava en buscar el millor camí per continuar pujant. Quan vaig arribar a dalt hi havia un petit pla amb una altra pedra al mig. També la vaig pujar.

Veia a la colombiana petita, estirada a la sorra, i alguns jeeps de guiris que anaven arribant. Des d’allà veia tota la vall, a l'est i a l'oest. Veia sorra remoguda molt lluny, segurament algun 4x4… i em vaig començar a muntar les meves pel·lícules. Em quedaven uns 30 minuts de sol. Segur que aquest havia estat un punt de vigilància en èpoques molt llunyanes. No semblava haver cap punt millor per controlar tant de terreny. Segur que més d’un s’hi havia passat moltes hores observant, ni tan sols podien fer-se un te perquè el fum els delataria, només vigilant. Vaig mirar la superfície de la pedra a la que m'havia assegut, no faria més de 6 m de diàmetre i vaig veure un símbols tallats a la roca que no comprenia, no eren lletres, eren figures, similars als jeroglífics, aleshores vaig recordar haver llegit que en aquest desert hi havia petroglifs. M'havia assegut sobre d'ells allà dalt. Vaig fer una foto, en algun moment miraré de saber el seu significat. Que pensaria el vigilant sol, allà dalt?

Vem decidir que aquella nit la passaríem en algun raconet del deserts sense ningú més. El germà del guia ens va portar a un lloc preciós amb menjar, un encenedor per fer foc, dos matalassos i mantes. No necessitàvem res més. Be, de fet, ens faltava te. Imprescindible al desert. El beduí, també amb el seu uniforme, va anar al poble, a uns 40 minuts en cotxe, a buscar el te i una tetera, deia que no tenia res a fer. Jo mentrestant buscava unes pedres i herba seca per fer foc. La nit abans vaig observar com ho feia el pare de la família beduïna on vem dormir. Portàvem 3 dies dormint fora, un a la platja i altres dos al desert. Teníem haimes però sempre dormíem fora, des de la haima no es veien les estrelles i les nits no eren gens fredes.

A més de te, va portar sisha per fumar, vem xerrar una estona, vem riure i, quan ja no podíem alimentar més el foc, a dormir. Ell al final es va quedar.

El dia següent ha estat de camí cap a Petra. Han estat uns dies inoblidables. Com no puc explicar-ho tot, em quedo per mi la nit amb la família beduïna, allà en mig del no res, amb els seus animals i desert, una vida que ajuda a estar sempre de bon humor i fent broma, i sobretot a oferir sense pensar si t’ho pots permetre, el poc que tens. D’això no en tinc cap dubte, no he vist altra cosa en aquests tres dies.

Estaré uns dies més amb aquesta noia, després de Jerusalem ens separarem. Sincerament avui ja l’hagués deixat, està massa boja, es divertida però a vegades fa por… ens portem molt bé però s'ha barallat amb gent local a totes les ciutats que hem parat. La vaig conèixer a Amman, però de fet ja l’havia vist a Damasc, en un cibercafé…. Va discutir a crits per mig euro, ella creia que s'havien equivocat amb els diners. En aquell moment vaig creure que segurament tenia raó, ara estic segur que no. Si continuo amb ella es perquè encara no te càmera, a Aqaba eren també molt cares, i demà a Petra necessita que la compartim.

I després cap a Jerusalem. Com va la porra? S'incorpora l’al·licient que m’acompanyarà una colombiana, vaja.... suposo, perquè si haig de sortir per potes de Petra per culpa seva hi vaig sol…. Però, de fet, poder si que ens haurem de separar abans d’hora, ella sembla que ho té difícil per entrar a Israel, és colombiana i també ha estat a Síria i el Líban.

Gràcies a tothom per escriure, de debó que fa il·lusió. Algun dia m'entretindré a contestar-vos a tots i a penjar fotos.

Petons a tothom, especialment a la meva germana i al Joel que es casen avui i en Vila i la Mireia que han tingut una nena preciosa. Pasqu i Salva, aviat us toca a vosaltres!!! i per la família és clar.

Fins aviat

Escrito por jimmyviatge el 03/10/2009 19:04 | Comentarios (7)

Des de Damasc

Hola gent, heu abraçat mai un arbre? L’altre dia em vaig sorprendre fent-ho, acariciant-ne un com si fos la pell d’una dona. Em feia moltíssima il·lusió veure els cedres libanesos, i quan vaig ser davant dels pocs que queden, emmurallats com si fóssim en un zoològic, em van fer molta pena. En queden només 350, en un petit bosc aïllat i vigilat..., un país que tenia arbres monumentals en tot el seu territori i ara s’han de protegir perquè no desapareguin. Estic segur que aquesta sensació d’impotència es repetirà al llarg del viatge en altres ocasions. Com em moltes altres visites, em trobava sol, només hi havia 4 o 5 persones més que havia perdut de vista i ningú per darrera, així que vaig saltar la corda que els separaa delcamí senyalitzat (alumnes, no ho feu mai això!!!) i vaig poder-ne tocar un parell. Els vaig observar com si fossin un tresor, però dels de veritat, no d’aquells que tenen pedres precioses i joies.... i allà estava, abraçant-los i emocionat (em sembla que no em va veure ningú!). Ens vem dir quatre coses i vaig marxar. Amb un d’ells tinc un compte pendent, espero tornar-lo a veure.

Em trobava a la Vall de Qadisha, el dia anterior havia estat a Trípoli. Allà vaig dormir en una pensió que, de fet, era la casa d’una família. Quan sortia fora, havia de creuar un menjador on sempre hi havia l’àvia, la mare, dos adolescents i un nen petit. A la nit, mentre em rentava les dents veia en una butaca del menjador el nen petit mirant una sèrie síria de molt èxit. Portava una metralladora de joguet entre les mans. Em va mirar, va somriure i va disparar a tota la seva família amb cara d’excitat. Orgullós del que havia fet i, sobretot, de que jo ho havia vist, va dirigir-se a mi i per mostrar-me a quina velocitat era capaç de carregar i descarregar la metralladora una i altra vegada. No tindria més de 7 anys.

Després de Qadisha vaig visitar Baalbek, terra de Hezbolà, per veure els seus temples romans. Vaig arribar de nit i amb sort vaig trobar algu baratet. Després vaig sortir una estona i vaig conèixer un grup d’adolescents una mica peculiars. Vem estar parlant una bona estona mentre esperàvem que obrissin el cibercafé, van aprofitar per ensenyar-ne totes les drogues que portaven. Li vaig preguntar a un d’ells portava a la ma embolicat en un mocador. També va somriure i després m’ho va ensenyar. Era una granada de ma, i aquest cop no era de joguet! Us ho prometo!! Va voler fer-me la broma que la detonava, i el cabró va aconseguir espantar-me de debó. Em van explicar, també orgullosos, que eren terroristes de Hezbolà i que sovint van a les muntanyes a llençar-les per jugar. No deurien tenir més de 15 anys.

Un país de molt bona gent però se’ns dubte trastocada per les guerres.

Vaig entrar a Síria novament per visitar el nord, primer Hama i després Aleppo. Vaig conèixer el Krak des Chevaliers una majestuosa ciutadella de les creuades que mai ningú va aconseguir penetrar. Impressionant!!! No sabeu la de pel·lícules que em munto quan visito castells, ciutadelles, temples o ciutats antigues. Com tinc tot el temps del món i, sovint, no hi ha gairebé ningú més, sec en algun lloc amb bona panoràmica i començo a imaginar-me vida, gent movent-se d’un lloc a l’altre, soldats corrents cap a la seva posició per defensar-se d’un atac, reis entrant per la porta principal amb tots els honors, poder un mercat a la plaça central, gent pobre i malalta per les cantonades.... us asseguro que no m’avorreixo.

Avui he arribat a Damasc des de Palmira, al desert, en la que consideren l’altra meravella d’orient mitjà juntament amb Petra. La jornada d’ahir va acabar gaudint de la posta de sol des de dalt d’un turó on s’hi troba un altre castell espectacular, aquest cop àrab. Quan passen de les 6h, tothom que pot puja per veure acabar un nou dia des d’un lloc privilegiat. Ha estat una meravella. A l’altra banda, a l’est, una panoràmica perfecte de l’oasi de Palmira.

Ara soc a la capital en busca de la càmera que es va espatllar. Avui es festa, els 3 dies posteriors al ramadan ningú treballa, així que hauré d’esperar al mati. Agafo la cam i cap a Jordània. La intenció es anar directe a Jerusalem però, com tanquen la frontera a les 2 de la tarda, segurament passaré la nit a Amman.

Ja és hora d’enfrontar-se a la frontera d’Israel i haig de començar a preparar-me. Ahir vaig rebre el mail d’un amic que hi va viure 6 mesos: "No diguis mai que has estat a Iran. Digues que només vols veure Jerusalem i la festa de Tel Aviv. Ni se t’acudeixi dir no que vols visitar Palestina. Ensenya la direcció d’un hotel israelita. Fes-te el tonto i pregunta si Jerusalem es perillós. Llença qualsevol llibre que pugui ser mínimament d’esquerres, i sobretot, borra el mail que t’acabo d’enviar. No és conya, aquesta gent et mira el correu!!.. Et fiquen en una sala amb dos polis, rotllo poli bueno i poli malo. Tu sobretot estigues tranquil i no contradiguis res del que hagis dit abans. Segur que tot anirà bé".... així que aquest és el panorama. Primer em toca esborrar les fotos d’Iran de l’ordinador, del disc dur portàtil i del facebook!!! Sort que hi he pensat. Eliminat també alguns documentals que segur no els fan gràcia. Modificar el planning on tinc apuntat que vull visitar Palestina i, em sembla que no em deixo res més.

Quantes hores creieu que m’hi passaré?. El col·lega que m’ha escrit se’n va passar cinc. Fem una porra?.... jo crec que 3h .

Petons

Escrito por jimmyviatge el 24/09/2009 14:18 | Comentarios (14)

Des de Tripoli

Hola gent, ahir em vaig torçar un peu i he decidit fer repòs aquesta tarda, bon moment, doncs, per escriure una miqueta. No es novetat que m’hagi torçat el peu ni la manera de ferm-ho, així que no us avorriré repetint-me. Una vena elàstica, ibuprofens i no caminar tant... en uns dies estaré bé del tot.

Em trobo a Trípoli, al nord del Líban, després d’haver conegut Sidó i Tir al sud, Beirut i Byblos. Algunes d’elles tenen més de 5000 anys així que visitar-les empapar-se d’història. Castells de les creuades, runes romanes, amb hipòdrom inclòs... i una ciutat vella a Sidó espectacular, diferent, amb carrerons molt estrets, molts d’ells coberts per vivendes i ponts que et semblen estar dins un formiguer. En un d’aquests carrers vaig veure un avi renyint a un nen per jugar al carrer amb una pistola de plàstic. Lo que pel nen era un joc per l’avi eren molts records, mals records. Aquesta gent ha viscut massa temps la guerra i la constant visió de l’exèrcit pel carrer dona la sensació que encara hi estan. A Tir vaig conèixer tres cascos blaus de l’ONU, hi vaig anar amb un francès i quan vem veure que tenien bandera francesa ens hi vam acostar, i van acabar convidant-nos a una cervesa en una terrasseta a la costa. Estan destinats a la frontera amb Israel, i havien pujat una mica per fer reconeixement del terreny. Tir fa dos anys va ser ocupada pels israelites i es zona controlada per Hezbolà. Malgrat tot es bastant tranquil i per ells es com un dia de festa, en quan van baixar del vehicle van anar directe a fer una birra, que en aquest cas van compartir amb dos guiris.

Ahir, a Beirut, vaig conèixer un periodista que és corresponsal de la vanguàrdia a orient mitjà, em sembla que es diu Ferran Quevedo. Avui marxava a la Vall de Qadisha, a les muntanyes (demà hi aniré jo), a veure un ermità que viu en una cova. Un colombià de 75 anys que viu sol, prega 14 hores diàries i dorm sobre una pedra. Em va estar explicant coses d’ell al·lucinants, i demà tornava a visitar-lo per fer un reportatge que es publicarà al magazine de la setmana vinent. No us el perdeu, de debò, crec que pot ser molt bo el que expliqui.

Com veieu, al Líban estic veient molta història i coneixent gent interessant, i sobretot entenent una mica més quines son les problemàtiques de la regió. Hem sembla però, que faré un master de comprensió quan intenti entrar a Israel amb visat siri i libanès al passaport. L’eslovè que vaig conèixer a Damasc em va dir que va haver de patir 7 hores d’interrogatoris abans d’entrar-hi, pensava que em prenia el pel, però aquest periodista, en va passar 10, així que més val anar-hi amb bon humor. Us imagineu 10 hores seguides preguntant-te tota l’estona les mateixes preguntes? voleu dir que no acabaré afirmant que soc terrorista? això poder no però, et deuen debilitar tant que acabes confessant de qualsevol xurrada que vas cometre a la infància. Si passo de les 4h acabaré explicant que quan tenia 11 anys vaig robar un gelat a la Pepita de la Friga. No sé com s’ho prendran.

Lo d’Israel no està tan clar, puc aconseguir entrar, però el problema es que si els jordans o israelites em segellen el passaport en la entrada o sortida ja no podré tornar a Síria per agafar el vol a Bangkok. Puc entrar amb el segell en un paper, com es fa habitualment, però al sortir poden passar de mi i segellar-me el passaport. Massa arriscat!!

Hi ha una altra opció. Tinc la sort que el meu vol cap a Bangkok fa escala a el Cairo. Entre Egipte i Israel no hi ha tants problemes, així que podria anar a Egipte, passar del vol Aleppo-Cairo, i agafar directament el vol Cairo-Bangkok. No se si això m’ho permetrà fer Air Egypcian, fins demà no obtindré resposta de l’agencia.

Be, dema faré una excursió a les valls de Qadisha a veure els majestuosos cedres del Liban. Reconec que pensava que els veuria per tot arreu però es veu que només queda un petit bosc en aquestes valls.

Des de que els egipcis els venien a buscar per fer els seus vaixells que n’han explotat els boscos, la biblia diu que l'Arca de Noe es va fer amb fusta dels cedres libanesos, i no han fet massa cosa per recuperar-los, . No tenen gaire consciencia ecològica per aquí, tot és molt brut, les platges estan plenes de deixalles i es impossible banyar-s’hi, les poques que estan netes són privades i has de pagar per anar-hi. A Byblos em volien clavar 10€... ja em banyaré a Jordània.

Tampoc se’ls hi pot exigir als libanesos que es preocupin més pel medi ambient... guerra civil del 1975 al 1991, ocupació israelita al sud del 1982 al 2000, els siris encara hi són, i nova ocupació del sud i bombardejos a diverses ciutats del nord el 2007. Si a Nova York feia fotos a edificis per la seva alçada, aquí les faig per lo destroçats que estan. Alguns són edificis molt alts que veus foradats pels quatre costats, edificis de vivendes...

Malgrat aquest trist passat, Beirut destaca per la festa, la vida nocturna (aquí cada dia es dissabte), per lo mudat que va tothom a totes hores, per la bellesa de les dones, pels cotxes de luxe... com veieu un país de molts contrastos.

Un altre dia us explico més, vaig a veure si fan el barça en alguna tele de per aquí. Petons a tothom.

Escrito por jimmyviatge el 16/09/2009 19:27 | Comentarios (7)

Des de Beirut

Primer us envio un missatget que vaig escriure l'altre dia amb el portàtil, és informació retardada però explico el que em va passar els primers dies:

10-09-09

Bueno gent, estic escrivint en el portàtil perquè a Siria no està permès el facebook, un dia vaig tenir sort i vaig poder usar el messenger però es veu que això de les xarxes socials no els agrada gaire. Porto només 3 dies i fa 2 dies i mig que la càmara va morir... si senyor, primer dia de viatge i la camara ja no funciona. Em trobava a Hama, gaudint de les rodes hidràuliques més antigues del món però sense opció de fer fotos. Així que canvi de plans i derecte a la capital, a Damasc, a veure si trobo algú que me la pugui arreglar i si n’haig de comprar alguna tenir més opcions i millors preus. Així que em passo tot el matí i part de la tarda a Damasc buscant alguna botiga de CASIO peri quan la trobo em diuen que vingui demà, que ja tanquen..... eren les 16:00h. Pregunto a altres botigues d’electronica fins que em trobo un friki que em diu que ho pot intentar... que demà em dirà alguna cosa. Amb tot plegat decideixo comprar-me una nova camara, si el primer dia ja em peta la c1amara..... i em queden 9 mesos. La única opcio d'assegurar-me que no es torni a espatllar es comprar-me una altra, per si un cas, el sabi Murphy em compendria perfectament.  Amb l’estres de tot plegat i la càmara ja col locada decideixo menjar alguna cosa..... aquest cop menjar be, m'ho mereixo... doncs tampoc.... estic a Siria i es Ramadan.... que bonic es viatjar a vegades!!!... Fins que no es faci fosc res de res....

Mentre espero que es faci fosc em compro una altra camara. El friki m’ha dit que es molt possible que me la pugui arreglar pero que fins diumenge no la tindré.... així que demà passat marxo al Liban, estaré uns 10 dies per allà i quan torni aniré a per la cam...

A Damasc lo encantador es perdre’s per la ciutat vella, el zoco es mervellòs, i just al centre hi ha una mesquita molt important pels xiites. Avui, mentre passejava, m'he trobat amb una mena de processó de chiites iranís que m’ha posat la pell de gallina. Me’ls he trobat de casualitat i de debó que m’he emocionat, a mi ni em va ni em ve, però és impresionant veure com senten ells la seva religió, com maltracten el seu cos i com ploren a mesura que s'acosten a la mesquita... se'ns dubte, per nosaltres estan com un llum, però quan ho veus en viu no és el mateix que per un documental de la 2.... de debó, gallina de piel!!

Per lo demés bé, ja m`he apres els números en àrab perque sinó és impossible aclarar-se amb les monedes. Ara marxo a fer un té i a fumar amb sisha amb un eslové encantador que vaig coneixer ahir.

Un petó a tots des de Damasc. Ara ja començo a gaudir de tot plegat, els primers dies van ser bastant estressants. Al final tot sortirà be, simplement algú m’ha enviat un missatge aconsellant-me que es millor portar dues cameres, si m’hagues passat això en la ruta inca al Machupichu o a la selva tornaria sense cap foto. Merci per avisar-me, no hi havia pensat.

Ara us escric des de Beirut. Fa una estona que he arribat a l'hotel i com aquí internet és gratis he creat aquest blog. Em feia por el preu de l'habitació, el Liban es un país molt més car que Síria i venia pensant que només em podria quedar pocs dies. Finalment he acabat a la terrassa d'una guesthouse, no serà gens cómode però només pagaré 6 euros, les previsions eren gastar-se entre 12 i 15, així que he estat de sort i si aconsegueixo dormir bé em quedaré aquí uns dies. Ara marxo a sopar, he vist un japonès mentre buscava habitació. Ja us explicaré més cosetes en un altre moment, ara tinc gana. En quant sàpiga com penjar vídeos al blog us ensenyo els iranís que vaig grabar l'altra dia i penjo també alguna foto.

Un petonet a tots

Escrito por jimmyviatge el 12/09/2009 20:28 | Comentarios (8)

Bones

Bé gent, al final he decidit fer un bloc senzill per aquells que tinguin curiositat per saber com em va. Havia pensat fer-ho pel facebook però tinc massa gent allí puc donar molt el conyàs, així que qui vulgui saber donde estoy y como me va, ho podra fer per aquí perquè li ve de gust i no perquè s'ha d'empassar els missatges del facebook.

Així que benvinguts a aquest petit món de vivències bones, i no tan bones, que experimentar�Eels propers 9 o 10 mesos.

 P.D: Acabo de descobrir com es fa un blog, imagino que anirà evolucionant el nivell a mesura que vagi posant cosetes...

Escrito por jimmyviatge el 12/09/2009 19:35 | Comentarios (4)